Margen
31 d'octubre de 1926. Charles Vance Millar, advocat canadenc aficionat a les bromes jurídiques, mor sense esposa ni fills. El seu testament inicia una cursa que acabarà amb quatre mares empatades a nou fills.
9 de desembre de 1926. El testament passa a registre successori a Toronto i els diaris el desmenucen. Millar va deixar accions de l'Ontario Jockey Club a tres homes —dos predicadors contra les curses i el propietari d'un hipòdrom rival—, amb la condició que s'inscriguessin com a accionistes, i accions de la cerveseria O'Keefe als ministres protestants de la ciutat i a cadascuna de les lògies d'Orange, una germandat protestant de tradició abstèmia. Entre les clàusules n'hi ha una que encara ningú no subratlla: el gruix de la fortuna s'entregarà a la dona que doni a llum el nombre més gran de fills a Toronto durant els deu anys posteriors a la seva mort.
Març de 1932. Aquella clàusula ho canvia tot. La legislatura d'Ontario presenta un projecte de llei per quedar-se l'herència i donar-la a la Universitat de Toronto; l'intent fracassa, i el nom amb què l'afer passarà a la història s'imposa a la premsa: Stork Derby, la cursa de la cigonya.
31 d'octubre de 1936. S'acaba el termini de deu anys. Els tribunals han de decidir quins naixements compten, quins registres són vàlids i si una clàusula que converteix la maternitat en competició es pot executar.
Desembre de 1937. El Tribunal Suprem del Canadà confirma la validesa del testament i rebutja que la clàusula s'hagi d'anul·lar per ser contrària a l'ordre públic. La resolució es publica a la col·lecció judicial de l'any següent com a In re Estate of Charles Millar, Deceased, [1938] S.C.R. 1.
1938. Annie Smith, Kathleen Nagle, Lucy Timleck i Isabel MacLean acrediten nou fills cadascuna dins del període. Les quatre queden empatades i es reparteixen el gruix de l'herència: els arxius solen donar cent deu mil dòlars canadencs per família, i les xifres publicades aleshores van de cent mil a cent vint-i-cinc mil.
Maig de 1938. Lillian Kenny i Pauline Mae Clarke, que reclamaven per fills que el repartiment principal no havia computat, cobren 12.500 dòlars canadencs cadascuna i retiren els seus recursos.
1938, apunt final. El testament, signat a Toronto el 7 de juny de 1921, ja ho advertia al seu primer paràgraf disset anys abans: «Aquest testament és necessàriament insòlit i capriciós perquè no tinc persones al meu càrrec ni parents propers, i cap deure no m'obliga a deixar cap propietat a la meva mort». Tres instàncies judicials i trenta-sis criatures després, ningú no va poder dir que no hagués avisat.