La Rosalia avisa: el camió s'ho endú tot el dia 30

Abans: l'Elsa Trigo, apicultora, va heretar 96 arnes. Onze guarden caixes amb llavors, i l'ordre de crema del 1994 la va signar el seu oncle Ovidio.

Queden seixanta arnes per revisar i són dos quarts de dotze quan l'Elsa entra al bar de la plaça amb la carpeta de l'arxiu sota el braç. La Rosalia Nevado, presidenta de la junta veïnal, ha ocupat la taula del fons amb quatre pilons de paper i un tampó de tinta.

—Aquí no, que està fresc —diu la Rosalia sense aixecar la vista, i segella la cantonada d'un imprès—. Véns pel que fa al mont?

—Vinc a preguntar-te si em puc quedar onze arnes.

La Rosalia deixa el segell.

—Onze.

—Onze.

—Explica-m'ho a poc a poc, que jo el dia 30 tinc un camió.

La pastura de la serra es lloga sencera i per temporada, li diu, d'agost a octubre, per als dinou apicultors del terme. Un camió, un de sol, el d'en Nemesio Braña, que és el transportista de la ribera i puja a les set del matí del dia 30 i fa un viatge. Es va pactar al març. La junta paga la pastura per endavant, vagi el que vagi al camió.

—I si el camió no puja el 30 —afegeix la Rosalia—, la pastura la perd el poble sencer, perquè el ramader de dalt té la paraula donada a uns de Lleó per al dia u. Jo no sóc la teva enemiga. Jo sóc qui signa.

—Jo no discuteixo el viatge —diu l'Elsa—. Discuteixo onze caixons.

—Ja.

La Rosalia treu un full d'un dels pilons i l'hi posa del dret al davant.

—Mira això abans de discutir res.

És una guia de trasllat, el paper que autoritza a moure arnes d'un municipi a un altre, amb el capçal del servei provincial de ramaderia. Número d'explotació, origen, destinació, dates. Al quadre del mig, a bolígraf i repassat dues vegades: arnes, 96. A sota, la signatura del veterinari responsable, l'Amaro Cid, i la data de dimarts passat.

—Aquesta guia val per al que hi posa —diu la Rosalia—. Si al registre n'hi ha noranta-sis i en pugen vuitanta-cinc, el número no quadra, i qui en respon no ets tu: és l'Amaro. Per canviar-ho s'ha de demanar guia nova, amb inspecció, i ell ha de tornar a venir i tornar a signar.

—Doncs que vingui.

—Demana-l'hi tu. —La Rosalia la mira per primera vegada—. Jo fa dos anys que li demano papers i els signa quan li sembla. Per cert, dilluns va preguntar per tu a la porta del consultori. Va preguntar si ja havies pujat a l'abellar.

L'Elsa no contesta a això.

—Rosalia, si el camió puja les noranta-sis, què passa amb el que hi ha a dins?

—Res. Això és el bo d'una arna.

—No t'estic preguntant això.

La Rosalia s'eixuga la tinta del polze amb el drap de la barra i triga un moment a contestar.

—A veure. En Nemesio arriba de nit, les precinta amb la pinya tancada, les carrega en palets de quatre, les lliga amb cingles i les puja. Ningú obre una arna dalt d'un camió. Ni al camió, ni a la pastura, ni el primer dia ni l'últim: s'obren quan s'obren, i enguany s'obren a l'octubre, quan baixin. Si a dins hi portes mel, hi portes mel. Si hi portes una altra cosa, hi portes una altra cosa. Va tot a dins i va precintat.

—Octubre.

—Octubre. La pastura és a quaranta quilòmetres i a mil cinc-cents metres d'altura, i fins que no afluixi la calor no es toca res de res.

L'Elsa té damunt dels genolls la carpeta que ha tret aquest matí de l'arxiu agrari, amb la fotocòpia que no li han deixat fer i les notes que ha pres a mà, i no l'obre. Pensa en onze caixes de fusta precintades amb cera, numerades de l'u a l'onze, pujant a mil cinc-cents metres dins d'onze arnes que ningú no obrirà fins que ella porti dos mesos sense poder-les tocar.

—I no pots endarrerir el camió una setmana?

—Puc intentar-ho.

La Rosalia torna a agafar el segell, i pel gest es veu que ja ha fet el compte.

—Però t'ho dic ja: en Nemesio té els quatre pobles de la ribera aquella mateixa setmana, i la junta va signar el 30. —Gira el full i li assenyala l'última línia amb l'ungla—. Aquí hi posa. Dia 30, set del matí, noranta-sis arnes, contingut no inspeccionat. Puja tot el que hi hagi a dins, Elsa. El teu també.