El que demana la veu

Apagar la llum era l’única cosa que un faroner no havia de fer mai. La llum era la promesa: mentre girava, els vaixells sabien on no hi havia la mort.

—Qui ets? —va preguntar l’Una al micròfon, i li va tremolar menys la mà del que esperava.

Hi va haver un silenci llarg, de la mida de l’Atlàntic.

—Sóc el que arriba aquesta nit —va dir la veu—. I només puc entrar si el far és a les fosques.

L’Una va mirar l’escala de cargol que pujava cap al llanternell. Cent vint escalons. Per primera vegada en anys, no va saber si pujava per encendre alguna cosa o per apagar-la.