Margen
La ràdio feia tres hiverns que era morta quan va tornar a parlar.
L’Una, la faroner, va deixar la tassa a mig camí dels llavis. A fora, el temporal empenyia el mar contra la roca amb un rancor antic. A dins, l’aparell gris escopia una veu lenta, deformada per la sal i pels anys:
—Hi ha algú al far? Repeteixo: hi ha algú encara al far?
L’Una coneixia cada vaixell de la costa pel so del seu motor. Aquella veu no pertanyia a cap. I, tanmateix, deia el seu nom.
—Una. Sé que hi ets. Has d’apagar la llum abans de mitjanit.