L’aforament del quilòmetre 4 marca vuit hores de més

Abans: la Felisa Arcediano, sequiera de Valdeporrina, té 36 hores d’aigua per a 14 parcel·les que n’han demanat 52. El canal tanca el dia 11.

Dimecres, les sis i quaranta del matí. La Begoña Larrauri va arribar al quilòmetre quatre en un cotxe blanc amb l’anagrama de la Confederació a la porta i va baixar amb un trípode i una caixa d’alumini. És la tècnica que porta aquest tram del canal, quaranta anys, i és la persona que signa el dia que es tanca la campanya.

—M’ha costat trobar-lo —va dir—. Al plànol això és l’aforament del quatre i al plànol és a l’altra riba.

—El van moure als vuitanta i escaig.

—Qui el va moure?

—El meu tiet. Està apuntat.

La Felisa havia dormit quatre hores. La nit de dimarts la va passar amb el quadern de tela encerada obert a la taula de la cuina, passant pàgines enrere, buscant el dia que el ferro es va tòrcer. El va trobar: 14 de maig del 2019. El seu tiet ho va escriure amb la lletra petita que feia servir per a les coses que no li agradaven. «Riuada. L’aforament del 4 queda decantat cap a ponent. Avisar.» A sota, res. No hi ha una segona línia que digui que va avisar.

La Begoña va muntar el trípode al pretil, va treure de la caixa un molinet, que és una hèlix petita en una vareta graduada, i el va ficar a l’aigua.

—Això compta voltes. Les voltes em donen la velocitat i la velocitat per la secció em dona el cabal. El que posi el ferro de la paret m’és igual.

Va mesurar en cinc punts, de riba a riba, apuntant a mà en una llibreta de quadres. Va tardar quaranta minuts i en els quaranta minuts no va parlar més que per cantar números.

La Felisa apuntava el que la Begoña cantava i, entre punt i punt, mirava el ferro de la paret. De prop, l’aforament del quatre no està tort. Està enfonsat pel costat de ponent, amb la planxa doblegada cap endins, i a l’escala els números pintats de blanc es continuen llegint igual de bé que el primer dia. Això és el que fa mal. El ferro no sembla trencat; sembla bo. El Donato Rebolledo va aparèixer a les set i vint, amb la moto i el casc penjat del colze. El Donato és el guarda del canal, l’home a qui la Confederació paga perquè ningú toqui el que és seu.

—Bon dia, Larrauri.

—Bon dia. Des de quan està així l’aforament?

—Tort està des de la riuada.

—Això ja m’ho ha dit ella. Et pregunto des de quan ho saps tu.

El Donato es va prendre el seu temps per contestar i al final va contestar una cosa que era veritat i no servia de res.

—Jo obro i tanco. L’aforament el llegeix qui rega.

La Begoña va escriure aquella frase a la llibreta, amb l’hora al costat, i li va demanar la signatura. El Donato va signar sense llegir-la. Aquesta és la primera cosa del dia que a la Felisa li va semblar estranya: un home que fa trenta anys que cobra per mirar l’aigua no signa un paper sense llegir-lo, si no és que ja sap què hi diu.

A les vuit i deu la Begoña va donar la xifra.

—Noranta-quatre litres per segon. El ferro de la paret diu cent vint.

—I això quantes hores són?

—Això no són hores. Les hores venen del llindar.

Li ho va explicar caminant, camí avall, fins a la comporta de la parcel·la 1. Una comporta de reg no treu aigua d’un canal per art de màgia: treu aigua perquè el nivell del canal està per damunt del llindar, que és el llavi de formigó sobre el qual la comporta s’aixeca. Si el nivell baixa per sota d’aquell llavi, la comporta pot estar oberta de bat a bat i no entra res. Al lateral 7 el llindar és a trenta centímetres del fons.

—El programa de tancament et baixa el nivell poc a poc des del dia 9 —va dir la Begoña—. Amb cent vint litres aguantes per damunt del llindar les 36 hores senceres. Amb noranta-quatre, no.

—Quantes no?

—Les últimes vuit. El dia 11, de matinada, tu tindràs el canal amb aigua i les comportes seques.

La Felisa no va dir res durant una estona llarga. Després va fer l’única pregunta que importava.

—Això ho puc escriure al quadern?

—Ho escriuràs al quadern i jo ho posaré en una acta. Una cosa no val sense l’altra.

Van tornar pel camí de baix, el que passa pel límit de la Cerrada, perquè la Begoña volia veure la cua del lateral abans de marxar. I a la cua va sortir la segona cosa estranya del dia.

—Aquí m’entren noranta-quatre. —La Begoña va ficar el molinet a l’aigua al final del lateral, darrere de l’última comporta—. I aquí, a la cua, me’n surten setanta-un.

—Són vint-i-tres litres.

—Vint-i-tres litres per segon que se’n van per algun lloc entre el quilòmetre quatre i aquí. En un canal vell això pot ser una filtració. En un canal vell amb una presa vella, pot ser una altra cosa.

La presa vella és la de la parcel·la 14. És a mig lateral, tapada amb una planxa i un filferro des que la Felisa té memòria, i és l’única boca que hi ha entre l’aforament i la cua. La Begoña es va ajupir, va mirar la planxa, no la va tocar i va apuntar l’hora: dimecres, 9.05.

—De qui és la 14?

—De ningú.

—De ningú no és res, Felisa. Al meu registre la 14 té un titular.

—Al meu també. —La Felisa va obrir el quadern a la pàgina de les parcel·les i l’hi va posar davant—. Mira el nom.

A la pàgina, la línia de la 14 tenia un nom ratllat amb dues ratlles de bolígraf i una data al marge: 1998. La lletra de la data era la del seu tiet. Damunt del ratllat, amb molta cura, encara es llegia el cognom: Rebanal.

—I qui paga la quota de la 14?

—Ningú, des que jo porto el quadern.

—I des d’abans?

La Felisa va passar les pàgines enrere fins on el paper canvia de color, fins al 1998, i va buscar la columna dels pagaments. La columna hi era. La casella de la 14 era buida, any darrere any, baixant per la pàgina com un forat net que ningú s’havia molestat a tapar. La Begoña ho va veure des de l’altre costat del quadern i, per primera vegada en tot el matí, va deixar d’apuntar.

En aquella mateixa pàgina, dues línies més avall, a la columna d’observacions de la 14, hi era un altre cop la lletra del seu tiet. Dues paraules: «No reclamar». Sense data i sense signatura.

—Aquella parcel·la està verda a l’agost —va dir—. Ho he vist venint.

—Ho està. Sempre ho està.

—Doncs algú li paga l’aigua.

A les 10.20 la Begoña va escriure l’acta recolzada al capó del cotxe blanc, amb el vent aixecant el full, i la Felisa l’hi va aguantar per una cantonada. El Donato les va mirar des de la moto, a cent metres, sense baixar i sense marxar, el temps que van tardar totes dues a escriure i llegir dos folis. Quan la Begoña va arrencar, ell va arrencar també, però cap a l’altre costat, cap al quilòmetre sis, que no és on té la caseta.

A dos quarts de dotze la Begoña va marxar amb l’acta a mig escriure i amb la promesa d’enviar-la signada abans de les dues. Entre dos quarts de dotze i les dotze la Felisa va fer sola el lateral sencer, a peu, de la comporta 1 a la 14, mesurant amb una cinta de paleta quant li faltava a l’aigua per arribar al llavi de cada llindar. A la 1 en sobraven onze centímetres. A la 9, de l’Olimpio, quatre. A la 12, la del Nazario Elorrio, que rega des d’abans que ella nasqués, dos i mig. Ho va apuntar tot, comporta per comporta, amb l’hora de cada mesura al costat.

A tres quarts de dotze va trucar l’Olimpio Sanz, el tractorista que rega la parcel·la 9.

—El dia 3 continua sent meu?

—A migdia t’ho dic.

—Felisa, que tinc el tractor llogat per al 3 i el pago igual si rego o si no rego.

—Ho sé. A migdia.

A les dotze i deu va arribar a la sala de la comunitat, el baix de l’antic ball, amb les dotze cadires de plàstic i l’estufa apagada, i va trobar la Pura Mazuelas esperant de peu amb l’abric posat. La Pura és la presidenta de la comunitat de regants des del 2011 i no s’asseu fins que hi ha un número damunt la taula.

—Són les dotze i deu.

—Són les dotze i deu —va dir la Felisa.

Va posar el quadern damunt la taula dels papers, el va obrir per la pàgina del repartiment i va escriure a la columna de la dreta, sota el 52, el número que havien mesurat entre el molinet i el llindar: 28. 28 hores útils al lateral 7, i no les 36 del comunicat. Al costat va apuntar la data i l’hora, com el seu tiet, perquè en aquest ofici el que no està escrit no ha passat.

La Pura va llegir el número del revés i no va preguntar pel ferro. Va agafar el llapis de fuster de la taula i va escriure ella mateixa, sota el 28, el número que sortia de la resta: 24.

—Això els ho expliques tu als catorze, divendres, en aquesta sala —va dir—. I jo m’assec a la primera fila.