Bústia de veu

Guardo un missatge de veu del meu pare des de fa sis anys, l'últim que em va deixar, per sentir la seva veu quan l'enyoro. Me'l sé de memòria: divuit segons, una tonteria sobre les claus del garatge, un riure al final.

Ahir a la nit el vaig tornar a posar, més per costum que per pena. Divuit segons, les claus, el riure. I després, on sempre hi havia hagut silenci, tres segons més que jo no recordava.

Aquesta vegada, al final, deia el meu nom. Molt fluixet, com qui no vol despertar ningú. No ho havia dit mai. Vaig mirar la durada de l'àudio: vint-i-un segons. Ahir eren divuit. Demà no sé si m'atreviré a comprovar quants són.