Margen
A les 17:02 els nens de l'escola d'Arenillas surten per la porta de ponent, que no es fa servir mai perquè dona a un descampat. Surten de dos en dos i de la mà, estranyats, perquè és la primera vegada del curs. El pati de darrere, el del ciment pintat amb un camp d'handbol, no té ningú a dins. Damunt del pati, a l'altura de la quarta planta de l'edifici del costat, dos agents de la policia local miren cap amunt amb les mans al cinturó i un d'ells assenyala amb el dit. Un dels dos agents parla per la ràdio del cotxe i l'altre ha posat cinta d'obra entre dos fanals, dotze metres de vorera, perquè ningú no passi per sota de la bastida. La monitora de l'extraescolar, Nerea, els compta a la vorera: vint-i-dos.
A les 17:00 Nerea ha comptat vint-i-dos caps al passadís, abans de sortir. Li han canviat la porta a mitjan curs i ningú no li ha explicat per què.
A les 16:58 la xarxa verda de la bastida de la façana nord s'infla i es desinfla amb la ratxa. Els dos ancoratges de la quarta planta estan solts: dos cargols a la vista, un amb la femella a mitja rosca. Un ancoratge és el que subjecta la bastida contra la façana; sense els dos d'aquella planta, el bastidor treballa en voladís. El tub se separa dotze centímetres de la paret i torna.
A les 16:55 Ximena Orbaiz, cap d'obra, penja el telèfon de la caseta i ratlla una línia del full de jornada. La planta de formigó s'emporta de tornada els quatre-cents litres que quedaven al camió. Demà caldrà picar la junta del cèrcol —el cinturó de formigó que tanca la planta per dalt— i deixar-la a junta seca per a l'empalmament: un matí de martell, dos peons i l'estructurista, l'enginyer que signa que l'estructura aguanta, a sobre. Ho apunta, hi posa l'hora i no ho discuteix amb ella mateixa.
A les 16:50 Odón baixa els cent setanta-dos esglaons de la grua i tarda nou minuts. A baix, Ximena està repenjada a la tanca de la parcel·la, mirant cap amunt, cap a la bastida del costat, i no cap a la seva pròpia obra.
—Des de quan ho veies?
—Des de les quatre. Però fins que no es va inflar la xarxa no vaig saber que era allò.
A les 16:38 Odón Berganza, gruista de cinquanta-vuit anys, llegeix setanta-sis a l'anemòmetre de la ploma. El manual de la màquina diu setanta-dos. Deixa anar el fre de gir, deixa la càrrega a zero, puja el ganxo i la grua comença a girar sola, buscant el vent com un penell, que és el que ha de fer. Des de dalt veu el pati sense cap nen.
A les 16:31 Ximena ha trucat a l'escola. Ha parlat amb Teófilo Vicario, conserge, que té la clau de la porta de ponent i que fa onze anys que demana que es faci servir per a alguna cosa. Teófilo no ha preguntat per què: ha dit «dona'm deu minuts» i ha anat a buscar la clau, que és a l'armari de la calefacció i en un clauer amb una etiqueta que diu PONENT (NO OBRIR) escrita per ell mateix el 2015. Després ha trucat a la policia local. No ha trucat a l'obra del costat, perquè el número del cartell de l'obra del costat és el d'una oficina que va tancar el març.
A les 16:26 Odón és a trenta-vuit metres amb quatre-cents litres de formigó penjant a trenta-dos metres de radi, i és l'únic dels vint-i-sis treballadors del sector 3 que pot veure la façana nord de l'edifici veí. Ho diu pel canal 4, amb el cubilot enlaire:
—Ximena, no pugis ningú a la safata. I apunta això, que jo no ho puc ensenyar des d'aquí: la bastida del costat té els ancoratges de la quarta solts i la xarxa està inflada com una vela. I a sota hi ha un pati d'escola.
A les 16:19 Odón demana parar per escrit. Ho diu formal, perquè s'apunti: paro l'abocament i poso la màquina en penell. Seixanta-sis aquí dalt, diu. L'estació de l'obra, que és a quatre metres del terra, marca seixanta-un.
A les 16:10 Ximena no el deixa parar. Li repeteix pel canal, amb l'hora i el nom, que el gerent de la promotora Pedregal Sur ordena continuar abocant fins a esgotar el camió. És el que acaba de sentir per telèfon i ho diu tal com li ha arribat.
A les 16:08 la discussió de debò dura dos minuts i és de números. Ella: el camió va amassar a les quinze vint-i-una, el formigó té noranta minuts des de l'amassada, a les setze cinquanta-una és runa, i si queden onze metres de cèrcol sense abocar la junta es queda a mitges. Ell: quatre-cents litres a trenta-dos metres de radi amb la ploma de cara al vent, i la carta de càrrega no és el problema, perquè la carta dona mil quatre-cents quilos i la càrrega són mil cent quaranta. El problema és que el vent empeny de costat i el gir, amb vent de cara, arriba tard.
—Doncs baixa el cubilot tu —li diu ell.
—Odón.
—Ho dic de debò. Jo no el baixo content i vull que ho sàpigues abans que te'l baixi.
A les 16:02 Ximena obre el canal 4 i pregunta a Odón què marca l'anemòmetre. Cinquanta-quatre de ratxa, diu ell. La mitjana va en quaranta-un.
A les 15:50 la bomba de formigó rebenta una mànega i el bombista se'n va amb el camió a Nájera. No hi ha cap altra bomba a menys de quaranta quilòmetres. El que havia de ser mig formigonat de sis minuts passa a ser cinc cubilots de quatre-cents litres penjats de la grua d'Odón, d'un en un.
A les 15:30 el motiu pel qual aquell cèrcol s'havia de tancar avui i no demà cap en una línia del full de jornada i l'havia escrit Ximena al matí: l'estructurista passa el dilluns a les nou a autoritzar el forjat de la planta següent, i amb la junta a mitges no autoritza res. Tres dies de parada per onze metres de formigó.
A les 15:21 el camió amassa a la planta. A partir d'aquell minut comencen a comptar els noranta.
A les 14:20 a l'escola d'Arenillas, l'extraescolar d'handbol dels dijous apunta vint-i-dos nens de vuit a deu anys, de cinc a sis de la tarda, al pati de darrere. El full està penjat al tauler de l'entrada des de setembre i el signa l'associació de famílies. Ningú de l'obra del sector 3 no l'ha vist mai.
A les 13:45 l'agència estatal de meteorologia signa l'avís groc: ratxes de fins a vuitanta a la vall a partir de les cinc. L'avís arriba al correu de l'obra a les tretze quaranta-vuit. A les tretze quaranta-vuit Odón dina a la cabina, amb el mòbil a la butxaca del pantaló i sense cobertura, perquè a dalt no n'hi ha.
A les 12:40 Odón signa el llibre de la grua a la caseta. Anota, com tots els dies, l'hora de pujada, el vent del moment —divuit— i una casella que diu «observacions», on no escriu mai res. Es posa l'arnès per pujar. Són cent setanta-dos esglaons i els puja a poc a poc, parant a la tercera plataforma, perquè fa catorze anys li van posar dos cargols en un genoll.
A les 12:38 a la vorera, entre l'obra del sector 3 i l'edifici del costat, Odón es creua amb el muntador de la bastida veïna, un home de Bilbao a qui tothom diu Patxi i que es diu de cognom Olabarri. Està ficant tubs en una furgoneta que té en doble fila, amb l'intermitent posat, i li queda mitja hora per marxar.
—Ja te'n vas? —li diu Odón.
—Demà a primera hora pujo a estrènyer els de la quarta. Avui no em dona el dia.