MargenLa meva mare va morir un dijous i el divendres vaig començar a rebre les seves cartes. Una cada matí, a la bústia, amb la seva lletra inclinada de mestra. No parlaven del passat. M'explicaven, amb una setmana d'antelació, exactament el que m'havia de passar.
La primera deia: «Dilluns se t'espatllarà la rentadora. No truquis al de sempre, que et cobra de més. Truca a l'Andrés, el del baix». Dilluns la rentadora va inundar la cuina. Vaig trucar a l'Andrés. Em va cobrar la meitat.
Les vaig guardar totes en una capsa de galetes, com ella guardava les seves. Al principi les temia. Després les esperava amb una avidesa que em feia vergonya: eren l'única cosa que em quedava de la seva veu, i a sobre venien amb instruccions. «No agafis aquesta feina, filla, se't menjarà per dins». «Perdona el teu germà abans del dia 14, que després serà tard». «El metge t'espantarà amb una paraula llarga; no és res, fes-te la segona prova». Li vaig fer cas en tot. Mai no es va equivocar.
Durant mesos vaig viure així, amb la meva mare un pas per davant de la meva vida, guiant-me des de l'altre costat de la bústia. Vaig aprendre a no avançar-me, a no obrir dues cartes el mateix dia, a confiar. Va ser, encara que soni terrible dir-ho, l'època en què la vaig sentir més a prop.
Fins que va arribar la carta que no volia que arribés.
Era més curta que les altres. Deia: «Estimada meva, aquesta és l'última. Se m'acaba el que sabia. A partir d'aquí ja no puc veure't el camí: l'hauràs de caminar tu sola, que per això et vaig criar. Dues coses abans de deixar-te anar la mà. La primera: no tinguis por, sempre ho has fet millor del que et penses. La segona, i perdona'm per no haver-t'ho dit en vida: les cartes no les vaig escriure després de morir-me. Les vaig escriure totes aquell últim hivern, a l'hospital, quan ja sabia com acabava la història. Vaig demanar a l'Andrés, el del baix, que te'n tirés una cada matí. No era màgia, filla. Era una mare fent els comptes de quant m'havies de necessitar».
Vaig baixar al baix. L'Andrés em va obrir amb els ulls vermells i una capsa de sabates buida a les mans.
—Se m'han acabat —va dir—. Em va fer prometre que no fallaria ni un dia. Perdona que no t'ho expliqués. Volia que les llegissis com si vinguessin d'ella.
—Venien d'ella —li vaig dir.
Aquella nit no va arribar cap carta, ni l'endemà al matí, ni mai més. Però per primera vegada des del dijous que va morir, no em vaig sentir sola a la cuina. Havia après a sentir la seva veu. Ara només havia de continuar fent-la servir jo.