La Celia apunta a la Polar i l'Ekain es queda sense la foto

Quaranta-sis persones feien cua al puig de Beortegi a les onze i vint de la nit, i el telescopi encara no apuntava enlloc.

El cartell de les festes l'havia escrit la Celia Amunárriz, conductora d'autobús escolar, amb retolador verd i sense consultar ningú: SATURN I ELS SEUS ANELLS. PUIG DE BEORTEGI, 23.00. GRATIS. PORTEU ABRIC. La Celia va comprar el telescopi i la seva muntura de segona mà el 2019, per quatre-cents vuitanta euros, a un home de Tudela que els tenia en un garatge amb una manta a sobre, i des d'aleshores fa les nits públiques del grup perquè és l'única que està disposada a passar quatre hores de peu a nou graus explicant el mateix quaranta vegades.

L'Ekain Arakama, vint-i-quatre anys, repartidor de dia i el que porta els comptes del grup a internet, era de genolls darrere del tub amb una càmera cargolada on hi hauria d'haver l'ocular.

—Celia, no està posada.

—Està posada.

—Està posada a ull.

—Està posada com es posa.

Una muntura equatorial —el suport amb dos eixos sobre el qual descansa el tub— només serveix per a una cosa: girar a la mateixa velocitat que gira la Terra, però al contrari, perquè un estel es quedi quiet a l'ocular en lloc d'escapar-se per la vora. I per a això el seu eix ha d'apuntar a l'eix de la Terra prolongat fins al cel, que és un punt i es diu pol celeste. El que gairebé tothom creu, i és el que fa que aquestes discussions durin fins a la una, és que aquest punt és l'estel Polar.

No ho és. La Polar és a dos terços de grau del pol i hi fa una volta cada dia, igual que tots els altres; el que la distingeix és que la seva volta és tan petita que a simple vista sembla clavada. Dos terços de grau són quaranta minuts d'arc, una mica més que l'amplada de la Lluna plena. En un ocular de cent vint augments això no es nota. En una fotografia de noranta segons es nota tant que els estels surten com ratlletes.

—La meva aplicació diu que el pol és aquí. —L'Ekain va aixecar el mòbil.

—L'atles del grup diu que és aquí. —La Celia es va treure de la butxaca interior un full plastificat, arrencat d'un Atles del cel de 1979, amb una creu feta a bolígraf Bic i una data al costat.

Tots dos tenien raó, i aquí hi havia la gràcia de l'assumpte, tot i que cap dels dos no la veiés a les onze i vint.

L'eix de la Terra està inclinat vint-i-tres graus i mig i no es queda quiet: descriu un con lentíssim i triga uns vint-i-cinc mil set-cents setanta-dos anys a tancar-lo. Vist des de baix: el pol celeste es desplaça pel cel un grau cada setanta-dos anys. L'atles de la Celia té quaranta-set anys. La creu de bolígraf és on era el pol quan es va imprimir, i avui el pol és a dos terços de grau d'allà. Exactament el mateix error que faria l'Ekain apuntant a la Polar i quedant-se tan ample.

—Fa mitja hora que hi som —va dir una dona des de la cua, sense cap intenció de molestar—. Hem d'esperar gaire?

—Dos minuts —va dir la Celia.

—Dos minuts ens ha dit fa vint.

Darrere d'ella, un home amb un anorac de la penya va explicar en veu alta que el seu pare posava el telescopi mirant l'Estel del Nord i que amb això n'hi havia prou. Tenia tota la raó del món, i la Celia li ho va dir: per mirar, n'hi ha prou. Per mirar n'hi ha prou fins i tot sense alinear res, perquè un empeny el tub amb la mà i el torna a centrar cada mig minut. L'home es va quedar satisfet i va callar, que és l'única cosa que la Celia volia d'ell.

A les onze i trenta-cinc l'Ekain continuava amb el mòbil en una mà i la clau Allen a l'altra.

—Si ho poso bé, en una hora tinc una foto que es pot publicar.

—Si ho poses bé, en una hora se n'han anat trenta persones i l'any que ve en vénen quatre.

—En vindran més si veuen la foto.

—En vindran més si aquesta nit miren pel tub. —La Celia li va treure la clau de la mà, no de mala manera—. Mira, fem una cosa. Ara el poso a la Polar, que és el que necessito perquè aquesta gent miri, i passa la cua. Quan la cua s'acabi, l'alineï tu com vulguis i fas la teva foto.

—Cap a la una se'm tanca el tub de rosada. Ho tinc mesurat: nou graus i baixant.

—Doncs ja saps quanta cua ens queda.

El va apuntar a la Polar en quaranta segons, amb la galta al cercador. Després va baixar el tub al sud-est, va trobar el planeta sense dubtar, va posar l'ocular de dotze mil·límetres, va enfocar, es va apartar i va dir el que diu sempre:

—Allà està. No toquis res i mira amb l'ull esquerre si ets dretà, que es veu millor.

La primera va ser la dona que havia preguntat. Es va ajupir, va mirar quatre segons i va dir:

—Això és?

L'Ekain va apuntar al dors de la mà una ratlleta, que és el que havia decidit apuntar cada vegada que algú digués «això és?». Aquella va ser la primera de la nit, i el compte no era per maldat: era l'únic assumpte en què tots dos estaven d'acord, i ja ho havien discutit al juny, quan es va imprimir el cartell.

Perquè els anells de Saturn, aquesta temporada, són una ratlla.

El pla dels anells és finíssim —uns deu metres de gruix per dos-cents vuitanta mil quilòmetres d'ample— i està inclinat respecte a l'òrbita del planeta. Dues vegades cada volta de Saturn al voltant del Sol, és a dir dues vegades cada vint-i-nou anys i mig, aquest pla es posa de cantell just en la nostra direcció i els anells desapareixen d'un telescopi petit. L'última vegada va ser el març de 2025. Des d'aleshores s'estan tornant a obrir, però a poc a poc, i el que es veu ara és una línia recta que travessa el disc i dues puntes que sobresurten una mica als costats.

Li va passar també a Galileu, que és la millor manera d'explicar-ho a algú que acaba de dir «això és?». El 1610 va apuntar el seu tub a Saturn i va escriure que el planeta tenia dos acompanyants enganxats als costats, un a cada costat, com dues orelles. El 1612 va tornar a mirar i les orelles no hi eren. No va entendre res i ho va deixar escrit.

—És que jo venia pels anells —va dir un noi d'uns deu anys, amb una honestedat que no admetia resposta.

—Ja. I els has vist. —La Celia li va fer lloc un altre cop a l'ocular—. El que estàs mirant és el cantell. Si tornes quan tinguis setze anys, els veuràs oberts del tot i recordaràs aquesta nit amb ràbia.

A les dotze i quaranta va passar l'última persona de la cua, que era l'home de l'anorac de la penya, repetint. Al dors de la mà de l'Ekain hi havia trenta-vuit ratlletes. A les dotze i quaranta-un va passar aquell dors per la làmina del tub i el va treure mullat, amb les ratlletes escorregudes, i no havia arribat a descargolar la càmera.

—No m'ha donat temps.

—No.

—L'any que ve l'alineï jo a les nou i la cua comença a les onze.

—L'any que ve l'alineï tu a les nou. —La Celia ja plegava el trípode—. I poses al cartell això de la ratlla.

Va agafar el guix de la butxaca del plomes i va escriure a la pissarreta verda que el grup penja de la taula plegable, a sota d'on encara deia SATURN I ELS SEUS ANELLS, les tres xifres de la nit: 46 persones, 1 planeta, 0 anells. Després va esborrar el zero amb el polze i va escriure, al seu lloc, una ratlla.