MargenQuan una idea s'encalla, no s'ha de prémer: s'ha de treure a passejar.
Els grecs ho sabien tant que hi van fundar una escola: els peripatètics, literalment «els que passegen», discutien filosofia caminant. Darwin va excavar un senderó de grava darrere de casa seva —el seu «camí de pensar»— i hi feia voltes cada dia comptant els tombs amb pedretes. Molts escriptors confessen el mateix: les frases que no surten a la taula apareixen soles a la vorera.
No és superstició. Caminar posa el cos en un ritme que ocupa justament la part de la ment que fa nosa: la que vigila, la que jutja, la que tecleja nerviosa. La resta queda lliure per vagar — i vagar, encara que tingui mala premsa, és d'on surten les idees noves.
Per això el passeig sense auriculars és una tecnologia de pensament, potser la més barata que existeix. Prova-ho amb el teu pròxim problema: no el pensis assegut. Camina'l.