Margen
El piano del tercer sonava cada nit a dos quarts de dotze. Sempre la mateixa peça, lenta, de dues mans prudents, i sempre s'aturava al mateix compàs, com qui arriba a un bassal i no gosa creuar-lo.
Vaig trigar mesos a adonar-me que jo contenia la respiració just allà, esperant unes notes que no arribaven mai.
Una nit de juny, pujant l'escala a les fosques, se'm va escapar xiulant la continuació: sis notes, les que a mi em semblaven òbvies. El piano va callar de cop. Em vaig ficar a casa amb la cara encesa, com si hagués parlat en un enterrament.
La nit següent, a dos quarts de dotze, la peça va començar de nou. Va arribar al bassal. El va creuar amb les meves sis notes, exactes, i va seguir fins a un final que jo no coneixia.
No ha tornat a sonar. De vegades, pujant l'escala, la xiulo sencera jo. Per si ara és un altre el qui espera.