MargenEl meu germà i jo vam deixar de parlar-nos per una ximpleria, d'aquelles que un ja no recorda però defensa. Deu anys sense una paraula, cadascú a la seva ciutat, caparruts com el nostre pare.
L'única cosa que no fallava mai era el missatge d'aniversari. Un «felicitats» sec, sense signar, a les vuit del matí. Res més. Però puntual, any rere any, com qui deixa un llum encès en una casa buida per si algú torna.
Aquest any va arribar a les vuit en punt, com sempre. El vaig llegir somrient. I aleshores em vaig recordar que el meu germà havia mort al març, i que era jo qui havia anat, a l'abril, a buidar-li el mòbil.
El tenia programat. Deu missatges més, un per cadascun dels meus deu aniversaris següents, escrits de cop una nit qualsevol. No m'havia sabut dir que m'estimava en tota una dècada. Però havia trobat la manera de dir-m'ho altres deu vegades, quan ja no hi seria perquè jo l'hi discutís.