El contenidor verd

La primera la vaig trobar per casualitat, en deixar-hi caure les meves ampolles: una de sencera, tapada amb suro, amb un paper enrotllat a dins. El vaig treure amb dos dits. Deia: «Pel contracte de l'A., que per fi va firmar».

Des de llavors sempre hi miro. Apareixen cada setmana, sense dia fix, entre el vidre trencat de tot el barri. «Per la pluja d'abril, que va arribar a temps». «Per la M., que ja camina sola». «Pel llum de la cuina, arreglat després de dos hiverns».

Les guardo al balcó, en filera. No sé qui brinda, ni per què ho llença al contenidor en lloc de dir-ho en una taula. De vegades penso que és algú que ja no té amb qui. De vegades, que el contenidor és el seu mar, i això, ampolles a l'aigua.

Ahir a la nit va venir el camió. Vaig sentir l'estrèpit del vidre caient, com una onada trencant al carrer, i vaig pensar que s'acabaria la ratxa: impossible saber si l'endemà hi hauria ampolla, amb el contenidor acabat de buidar.

Avui n'hi havia una de sola, dreta al fons de ferro, neta com acabada d'esbandir.

«Per tu, que les guardes».