A tres quarts de set érem els vuit a la cuina

Abans: un allau va deixar incomunicat el refugi d'Iratxeta, a 2.100 metres, el dia anterior, amb vuit persones dins i gasoil per a dotze dies.

A les set del matí del segon dia quedava gasoil per a onze. La Idoia Bergara, guarda del refugi i infermera d'urgències fins al 2019, havia dormit tres hores amb el llibre de signatures sota el braç, i es va despertar amb el mateix compte que l'havia tinguda dreta mitja nit: nou noms, vuit persones.

No era un error de suma. Ho havia repassat quatre vegades sota el llum de bateria, tocant línia per línia amb la punta del llapis. Nou signatures amb la data de la vigília, el dia de l'allau. I al menjador, comptant els que roncaven als bancs i la que vetllava vora l'estufa, vuit.

El llibre d'Iratxeta no és un quadern de visites. És el registre obligatori del club de muntanya: cada persona que puja apunta el seu nom, la seva hora d'arribada i, si és soci, el seu número. La Idoia el controla des que és guarda, i el controla bé, perquè d'aquell llibre surten els partes i dels partes surten els rescats. Una signatura de més en un refugi tancat per la neu no és una anècdota: és algú de qui ningú no sap donar raó.

Va començar per l'hora. Gairebé totes les línies portaven una hora d'arribada del dia anterior, escrites amb punys diferents: les nou i deu, les nou i mitja, les deu menys quart. La gent havia anat pujant al llarg del matí, abans que el temps es tanqués del tot a les deu i disset. Però una línia, la setena començant per dalt, portava una hora que no encaixava amb cap altra: 06:40. Tres quarts de set del matí. I la signatura, un traç atapeït i cap enrere, no s'assemblava a cap de les altres vuit.

La Idoia va despertar la gent d'un en un, sense alarma, amb l'excusa del recompte d'aigua. No volia que la paraula "signatura" corregués pel menjador abans de tenir alguna cosa ferma per dir. A cadascú li va fer la mateixa pregunta, embolcallada en unes altres: on eres ahir a tres quarts de set del matí.

En Txomin Elordi, pastor, puja el correu del club a Iratxeta des del 1994 i coneix el refugi millor que la seva pròpia borda. A tres quarts de set, va dir, era a la cuina, encenent la cuina de gas i posant aigua per a tothom, com cada matí que dorm a dalt. Ho recordava amb precisió perquè a aquella hora la ràdio del club dona el parte de neu, i l'havia escoltat sencer.

—Sol? —va preguntar la Idoia.

—Què va. Ja hi érem gairebé tots. El noi em va ajudar amb els cassons.

El noi era l'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de l'escola de guies i fill d'un guia de la zona. Va confirmar això de l'aigua i va afegir un detall: a tres quarts de set havia anat dues vegades al llenyer per estelles, i la segona s'havia creuat a la porta amb en Casimiro Lete.

En Casimiro Lete, setanta-un anys, soci del club des de fa més hiverns dels que reconeix, ho va confirmar a la seva manera, sense mirar-la:

—A aquella hora jo ja estava llevat, sí. A la cuina, amb el noi i amb en Txomin. No dormo més de cinc hores des que vaig enterrar la meva dona.

La Idoia va seguir sumant gent a la cuina de tres quarts de set. La Mercedes Arriaga, jutgessa de pau jubilada, havia baixat aviat perquè li feia mal el maluc al jaç i preferia el banc vora l'estufa; recordava haver vist en Txomin amb la ràdio enganxada a l'orella. En Ramiro Bouzas, muntanyenc i fuster de ribera, i la seva germana Lena Bouzas, muntanyenca i anestesista, havien matinat junts per revisar les botes i el material abans d'intentar la baixada, i a tres quarts de set discutien en veu baixa, a la taula llarga, si esperar o no. La Fani Quiroga, geòloga de vint-i-vuit anys que havia pujat a canviar els sensors del vessant, s'havia quedat adormida sobre el seu quadern de camp en aquella mateixa taula i es va despertar, va dir, amb el soroll dels cassons i la veu de la ràdio; és a dir, a l'hora del parte.

La Idoia va fer el compte a poc a poc, perquè era un compte que no li agradava. A tres quarts de set del matí del dia de l'allau, les vuit persones que ara estaven vives al refugi estaven juntes, les vuit, a la mateixa habitació: la cuina i el menjador, que a Iratxeta són la mateixa peça amb un envà a mitja alçada. Es veien els uns als altres. Ningú no es va aixecar a signar res al vestíbul, on hi ha l'atril del llibre, perquè ningú no tenia per què signar a tres quarts de set: tots havien pujat i signat el dia abans, a plena llum, amb les seves hores de matí avançat.

I tanmateix, al llibre, amb la data de la vigília i l'hora 06:40, hi havia una novena signatura.

Va tornar a l'atril amb la Mercedes, que de tots era la que millor sabia llegir un document. La jutgessa jubilada va passar el dit pel cantell del llibre i va mirar l'enquadernació al contrallum del llum.

—No hi ha cap full arrencat —va dir—. Ni enganxat. El llibre és el que és. Aquesta línia es va escriure aquí, en aquesta pàgina, amb aquest llapis o amb un d'igual. —Va acostar la signatura a la llum—. I es va escriure del dret, amb el llibre recolzat a l'atril, no de qualsevol manera. Qui ho va fer estava dret allà, prenent-se el seu temps.

—A tres quarts de set —va dir la Idoia.

—A tres quarts de set —va repetir la Mercedes—. Quan els vuit que quedem vius érem a la cuina, a la vista els uns dels altres. Cap de nosaltres no va escriure aquesta línia, Idoia. És materialment impossible: no hi havia ningú més a la cuina de qui no donéssim raó, i al vestíbul, a aquella hora, no hi havia cap dels vuit.

La Idoia va mirar la signatura atapeïda, el traç cap enrere, l'hora impossible. El deute que l'havia tinguda desperta mitja nit —de qui és la novena signatura— acabava de tancar-se pel pitjor costat. No era una suma mal feta ni un soci despistat que va signar dues vegades. Era una novena persona, real, que havia pujat a Iratxeta abans de l'alba del dia de l'allau, s'havia plantat davant de l'atril amb el refugi encara a les fosques i havia escrit el seu nom a tres quarts de set.

I des de les deu i disset d'aquell matí, quan l'allau va segellar la porta i no va tornar a entrar ni a sortir ningú, aquella novena persona havia de seguir dins de la muntanya. Al refugi, tancat per la neu, no apareixia. A fora, amb aquell temps, no se sobreviu una nit.

La Mercedes va tancar el llibre i el va deixar sobre l'atril amb les dues mans, com es deixa un expedient que farà feina.

La Idoia va repassar al cap el mapa del refugi, que se sap de memòria. El menjador i la cuina, amb els vuit a la vista. Els dos dormitoris de lliteres, que havia revisat ella mateixa en fer el recompte de la nit. El quartet del generador, tancat amb clau que només té ella. El lavabo. I, fora de la porta principal —la que l'allau havia segellat—, dos espais que s'obren pel seu compte des de fora: el magatzem de material i el llenyer, aquest últim amb una portella baixa que dona al costat de ponent, el que havia rebut el cop de la neu.

—Els dormitoris els vaig comptar jo anit, llit per llit —va dir—. Aquí dins, als llits i als bancs, som vuit. Si hi ha una novena persona, no és on vam mirar ahir.

L'Aitor Sein, el noi en pràctiques, va aixecar la vista del banc. Feia una estona que estava callat, amb la cara de qui recorda alguna cosa i no sap si val la pena dir-la.

—El llenyer —va dir—. Ahir al matí vaig baixar dues vegades a buscar estelles i la portella de ponent estava mig oberta. Vaig pensar que l'havia deixat així jo. Des de l'allau no hi he tornat a baixar: la llenya de dins ens arriba per avui.

Ningú no va dir res durant un moment. En Txomin Elordi, el pastor, que en trenta hiverns havia vist entrar en aquell refugi gent mig congelada sense avisar, va ser el que va posar en paraules el que la Idoia estava pensant.

—Si algú va pujar abans de l'alba, amb aquell fred, i va signar a tres quarts de set —va dir—, és que buscava sostre. I si no és amb nosaltres, és que es va ficar a l'únic lloc amb sostre on s'entra sense passar per la porta gran.

La Idoia va mirar cap a l'envà, cap a la part baixa de la casa, on una escala curta baixa al llenyer. Va agafar el llum de bateria de l'atril i va comprovar que encara li quedava càrrega.

—Hi ha una persona més aquí dalt —va dir, en veu baixa, perquè no travessés l'envà—. I no és al menjador.