Un bombarder va aparèixer intacte 700 km dins del Sàhara

Volaven baix sobre el desert de Calanscio, a Líbia, buscant estructures geològiques on perforar, quan els prospectors d'una companyia petroliera britànica van veure a sota un bombarder de quatre motors estès a la sorra, partit en dos però sencer. Era el novembre de 1958. L'avió era a uns 700 quilòmetres de la costa, en un lloc on cap aparell de la Segona Guerra Mundial no tenia res a fer.

Una expedició terrestre hi va arribar el maig de 1959 i va trobar una escena difícil d'explicar. Les metralladores funcionaven. Les ràdios, també: els tècnics les van encendre i van emetre. Hi havia aigua, racions i un termos amb te encara a dins. Al fuselatge es llegia el nom pintat: Lady Be Good. El que no hi havia era tripulació, ni un sol cos, ni rastre que ningú hi hagués mort.

El registre militar va donar el nom de l'aparell: un B-24D Liberator del 376è Grup de Bombardeig de l'exèrcit de l'aire nord-americà, desaparegut el 4 d'abril de 1943 i donat per perdut al mar setze anys abans. Aquell dia havia enlairat de l'aeròdrom de Soluch, prop de Bengasi, en la seva primera missió de combat: bombardejar el port de Nàpols. Una tempesta de sorra va retardar la sortida, la formació es va desfer i l'avió va deixar anar la càrrega i va fer mitja volta ja de nit.

L'error va ser al radiogoniòmetre, l'instrument que assenyala de quina direcció ve una emissora de ràdio. L'aparell dona la línia, però no distingeix si la font és davant o darrere: si el pilot no ho comprova amb una altra referència, pot volar cap al senyal creient que s'hi acosta quan ja l'ha deixat enrere. El Lady Be Good va passar per sobre de la seva pròpia base sense veure-la, de nit i amb el desert i el mar igual de negres, i va seguir terra endins convençut que encara era sobre el Mediterrani, buscant una costa que ja havia creuat.

Quan els dipòsits es van buidar, els nou tripulants van saltar en paracaigudes. L'avió, sense ningú a bord, va planar uns quilòmetres més i es va posar ell sol, de panxa, sobre una plana de sorra dura. Per això va aparèixer gairebé sencer: no es va estavellar, va aterrar.

Els homes van caure al nord de l'avió i van començar a caminar cap a la costa, sense saber que tenien al davant centenars de quilòmetres de no-res. Els seus cossos van començar a aparèixer el 1960, molt lluny del punt de salt. Amb un d'ells hi havia el diari del copilot, Robert Toner, una llibreta petita amb una línia per jornada: el racionament de l'aigua, el fred de les nits, els qui ja no podien seguir. L'última anotació porta data del 12 d'abril de 1943, vuit dies després del salt, i per llavors el grup havia recorregut més de cent quilòmetres a peu amb tot just mig litre d'aigua per cap.