Margen
EXPEDIENT PUB-114. Galerada d'impremta, decret 114/2025, amb marca al marge.
La Remedios Valcárcel, correctora de proves del butlletí oficial de la comunitat, guarda a casa la galerada del decret 114 des de fa onze mesos. Una galerada és la primera impressió de prova, la que es revisa abans de publicar; a la seva, a mà i amb llapis vermell, hi ha una clau al marge de l'article 3 i una paraula envoltada amb un cercle. La paraula és "no".
El text aprovat pel consell de govern, el que la Remedios va corregir aquella tarda, deia així a l'article 3: "No serà exigible un nombre mínim d'alumnes per autoritzar la reobertura d'una escola rural tancada per descens de matrícula". El text que es va publicar l'endemà al butlletí, i que fa onze mesos que és la llei, diu: "Serà exigible un nombre mínim d'alumnes per autoritzar la reobertura d'una escola rural tancada per descens de matrícula". Hi falta el "no". Una paraula de dues lletres que dona la volta sencera a la frase.
Amb el "no", qualsevol poble podia reobrir la seva escola encara que tingués tres nens. Sense el "no", cal un mínim —que una altra norma fixa en vuit— i per sota de vuit no es reobre. Sis escoles de sis pobles petits fa onze mesos que estan tancades per aquesta paraula que no hi és.
INSTÀNCIA registrada d'entrada, ajuntament de Vallderroa.
Una de les sis és la de Vallderroa, un poble de la serra amb quatre nens en edat escolar. La seva alcaldessa, la Purificació Andrade, va presentar el gener una instància demanant la reobertura: quatre alumnes, un local municipal en condicions, una mestra disposada a anar-hi. La resposta del departament va ser una sola línia que cita l'article 3: "No s'autoritza; no s'assoleix el nombre mínim d'alumnes exigible". El nombre mínim que mai va aprovar el consell. Els quatre nens de Vallderroa fa des de setembre que van en un autobús que surt a un quart de vuit i els deixa a l'escola de la capçalera de comarca, a quaranta-un quilòmetres per una carretera de port. La mestra disposada va demanar un altre destí el març, quan va entendre que Vallderroa no reobriria.
DILIGÈNCIA de la secció de publicacions, amb data d'aquest matí.
L'Higinio Lastra, cap de la secció de publicacions —el negociat que compon i edita el butlletí—, té sobre la taula la galerada de la Remedios i la seva pròpia còpia de l'acta del consell. Els dos documents coincideixen: el "no" hi era. En Lastra fa vint-i-dos anys que és a publicacions i sap exactament què va passar, perquè ho ha vist passar altres vegades. En la maquetació final, quan s'ajusta el text a la caixa d'impressió, algú es va saltar una línia en recompondre un paràgraf orfe, i en aquell salt es va menjar el "no". Ningú no ho va confrontar amb l'acta. La galerada de la Remedios portava la correcció; la correcció no es va aplicar a la versió que va anar a màquina.
—Ho arreglem avui —diu en Lastra—. Fe d'errates amb data d'avui. Es publica demà i a partir de demà l'article 3 torna a portar el "no".
—I els onze mesos? —pregunta la Remedios.
—Els onze mesos no els arregla una fe d'errates. Una correcció d'errors regeix des que es publica, no cap enrere. El que va passar, va passar.
Aquí hi ha el nus, i tots dos l'entenen igual de bé. Una fe d'errates —l'avís oficial que diu "on deia A, havia de dir B"— no esborra el passat: corregeix el text de cara al futur. Si en Lastra publica la fe d'errates avui, el "no" reapareix des de demà, però els sis col·legis van estar legalment tancats durant onze mesos, i tot el que es va fer a l'empara del text sense "no" —les places de mestre que no es van convocar, els nens que van anar en autobús a quaranta quilòmetres, un edifici que es va tancar i es va omplir d'humitat— va ser conforme a la llei que de veritat va estar vigent. L'errata, mentre no es corregeix, és la norma.
ACTA de la reunió, transcrita.
La Remedios vol una altra cosa. Vol que la fe d'errates digui la veritat completa: que reconegui que l'error ve de la maquetació del butlletí, que el text aprovat sempre va portar el "no", i que per tant el requisit del mínim d'alumnes mai va ser el que va aprovar el consell. Amb això al butlletí, els sis ajuntaments tindrien un paper oficial amb el qual barallar les decisions d'aquests onze mesos.
En Lastra es resisteix, i no per mala fe. La seva resistència té nom i número.
—Si la fe d'errates diu "el text aprovat portava el no", estic escrivint negre sobre blanc que el butlletí va publicar durant onze mesos una llei que ningú va votar. Això és una nul·litat. I darrere d'una nul·litat vénen les reclamacions: els sis ajuntaments, els mestres que no van entrar, les famílies. L'auditoria anual de la secció entra d'aquí a tres setmanes. Jo signo aquesta fe d'errates i signo també tot el marro.
—I si no la dius així —contesta la Remedios—, escrius una fe d'errates que corregeix una coma i amaga que hi va haver sis col·legis tancats per vosaltres. Això també ho signes tu.
Estan tots dos drets, cadascú amb el seu paper a la mà, defensant coses que no són la mateixa però que tampoc són contràries. En Lastra defensa que la secció no s'enfonsi en un mar de reclamacions que ell no va provocar expressament. La Remedios defensa que sis pobles sàpiguen per què es van quedar sense escola. Cap dels dos menteix.
—Jo vaig revisar aquella galerada —diu la Remedios—. Hi vaig posar la correcció. Vaig fer la meva feina. I el que es va publicar no va ser el que jo vaig corregir. Si ara la fe d'errates diu només "on diu A ha de dir B", qui la llegeixi pensarà que va ser un lliscament de ningú, una coma. I no va ser una coma. Va ser que la correcció estava feta i no es va aplicar.
—Ja sé que la vas fer —diu en Lastra—. Tinc la teva galerada a la mà. Ningú no t'està carregant la culpa.
—No és per mi. És per Vallderroa. L'alcaldessa va presentar la seva instància el gener, amb la llei equivocada al davant, i se la va creure. Tothom se la va creure, perquè estava publicada. Una llei publicada és una llei, encara que ningú la votés. Això és el que fa por del butlletí: mentre no el corregeixes, l'errata mana igual que si fos veritat.
CERTIFICAT del confrontament, adjunt.
En Lastra fa el que sap fer: busca la regla. Treu el reglament del butlletí i llegeix en veu alta l'article que regula les errates. "Quan el text publicat difereixi del text aprovat per l'òrgan competent, es procedirà a la correcció d'errors, fent constar el text correcte." Fent constar el text correcte. Aixeca la vista.
—M'obliga a posar el text bo. No m'obliga a explicar d'on va sortir el dolent.
—T'obliga a posar el text bo —repeteix la Remedios—. I el text bo portava el "no" des del principi. Si publiques "on diu: serà exigible; ha de dir: no serà exigible", qualsevol que sàpiga restar veu que durant onze mesos hi va haver el que no era. No cal que ho expliquis. N'hi ha prou que ho posis sencer.
En Lastra torna a mirar els dos documents. La galerada amb la clau vermella de la Remedios. L'acta del consell. Tots dos diuen el mateix, i ell ho sap des de fa mitja hora.
FE D'ERRATES, esborrany final, article 3 del decret 114/2025.
Al final en Lastra s'asseu i escriu ell mateix l'esborrany, sense adorns: "Advertit error en la publicació del decret 114/2025, a l'article 3, on diu: 'Serà exigible un nombre mínim d'alumnes per autoritzar la reobertura d'una escola rural tancada per descens de matrícula', ha de dir: 'No serà exigible un nombre mínim d'alumnes per autoritzar la reobertura d'una escola rural tancada per descens de matrícula'." Ni una paraula sobre la maquetació, ni sobre l'auditoria, ni sobre els sis col·legis. Només les dues frases, la que es va publicar i la que es va aprovar, una damunt de l'altra, amb el "no" al seu lloc.
L'hi passa a la Remedios per damunt de la taula perquè la confronti una última vegada, que és la seva feina. Ella llegeix les dues línies a poc a poc, mesura que no falti ni sobri res, i li torna el paper.
—Surt demà —diu en Lastra—. I l'auditoria, d'aquí a tres setmanes, veurà que la fe d'errates la vaig signar jo dotze mesos tard. —Es queda un moment amb l'esborrany a la mà, mirant-lo—. Onze mesos. Dues lletres. I l'única manera que no torni a passar és que algú confronti sempre l'última prova amb l'acta abans que vagi a màquina. Aquest és el teu lloc. Que no te'l treguin.