El 1998, Kahneman va mesurar si Califòrnia dona felicitat

Avui, la regla cap en tres línies: abans de signar un pis en una altra ciutat pel clima, la platja o les vistes, cal calcular quant de la setmana s'estarà mirant això. Menys de 20 hores: no és un canvi de vida.

2011: Schkade i Kahneman repeteixen la prova amb matrimoni, cotxe i sou. La trampa aguanta. La percepció del canvi sempre és més gran que el seu pes real al dia a dia.

2002: Daniel Kahneman guanya el Nobel d'Economia per explicar biaixos d'aquest tipus, molts d'ells publicats amb Amos Tversky.

1998: a la Universitat de Califòrnia San Diego i a Princeton, David Schkade i Daniel Kahneman pregunten a 3.043 estudiants del Mig Oest i del sud de Califòrnia per la seva satisfacció amb la vida. Abans els demanen que estimin qui és més feliç: els dos grups coincideixen sense dubtar-ho que els californians. Doncs no. La mitjana es queda en 5,8 contra 5,7 sobre 10, pràcticament un empat. El clima apareix com a setzè factor en la llista de causes de benestar; només la salut i els diners mouen l'agulla d'una manera clara.

Els autors ho van anomenar il·lusió de focus: quan es pensa en una cosa concreta —aquesta ciutat, aquesta feina, aquest cos—, se n'infla el pes. La platja és a trenta minuts i es fa servir tres hores al mes; la feina són quaranta hores a la setmana.