Els bajau tenen la melsa un 50 % més gran, bussegin o no

Cinquanta per cent més gran. Aquesta és la diferència que la genetista Melissa Ilardo va trobar el 2015 entre la melsa dels bajau —un poble de pescadors de l'illa de Cèlebes, a Indonèsia, que durant generacions ha viscut embarcat— i la dels saluan, els seus veïns de terra endins. I el detall que converteix el mesurament en troballa: dins del mateix poble, la melsa surt igual de gran en qui bussega cada dia i en qui no s'ha ficat mai a l'aigua.

La melsa és un òrgan de la mida d'un puny, sota les costelles esquerres, que entre altres coses fa de magatzem: guarda glòbuls vermells carregats d'oxigen. Quan aguantes la respiració es contrau i deixa anar aquesta reserva al torrent sanguini. En una persona qualsevol, això puja l'hematòcrit —la proporció de glòbuls vermells a la sang— fins a un 9 %. Un bidó d'oxigen d'emergència que s'obre sol.

Els bajau fa generacions que en viuen. Bussegen a pulmó amb ulleres de fusta i llasts de pedra, baixen a desenes de metres a arponar peix i a recollir cogombres de mar, i passen sota l'aigua fins al 60 % de la seva jornada de treball: en un dia llarg, cinc hores d'immersió sumades.

L'explicació òbvia era l'entrenament. Igual que córrer fa créixer el cor, bussejar faria créixer la melsa. Ilardo, llavors doctoranda, va viatjar tres vegades a Jaya Bakti, un poblat bajau de Cèlebes central, amb un ecògraf portàtil, i va mesurar la melsa de tothom qui s'hi va deixar.

Van sortir iguals.

La melsa gran no la construeix l'ofici: ve de sèrie. El qui atén la botiga, el qui treballa la fusta i el qui no es mulla els peus tenen la mateixa melsa descomunal que el millor arponer del poblat. Els saluan viuen a uns quilòmetres i comparteixen mercat, clima i menjar.

Quan l'equip va buscar el rastre a l'ADN, va aparèixer un sospitós: una variant del gen PDE10A, moltíssim més freqüent entre els bajau que entre els seus veïns i associada a la mida de la melsa. En ratolins, aquest gen intervé en la regulació de l'hormona tiroïdal, que al seu torn controla quant creix l'òrgan. També va aparèixer BDKRB2, relacionat amb la vasoconstricció perifèrica: el reflex que en submergir-te tanca el reg de braços i cames per deixar la sang on fa falta.

El treball es va publicar el 19 d'abril de 2018 a Cell, una de les revistes amb més pes de la biologia i va ser el primer cas documentat d'una població humana adaptada genèticament a bussejar. Els exemples de manual eren fins llavors l'altura en els tibetans i la llet d'adult a mitja Europa. Cap no anava d'aguantar sense respirar.

I els bajau estan deixant de bussejar. Fa un mil·lenni llarg que viuen embarcats, però les seves barques es queden cada cop més al moll: els governs de la regió els han anat sedentaritzant i en molts llocs la pesca amb compressor —aire bombat des de dalt per una mànega— ha substituït el pulmó. L'òrgan que la Ilardo acabava de mesurar s'està quedant sense feina.

A Jaya Bakti, mentrestant, la melsa continua sortint un 50 % més gran també en qui no ha bussejat mai.