Va vendre a 3,95 dòlars una pedra amb manual de trucs

La fitxa del producte cap en una línia: un còdol de platja, 3,95 dòlars de 1975, uns vint-i-quatre d'avui. Dins de la caixa, un llit d'encenalls i un manual d'ensinistrament de vint pàgines. La pedra la comprava Gary Dahl, publicista pel seu compte a Los Gatos, Califòrnia, a una empresa de sorres i graves que les portava de la platja de Rosarito, a Baixa Califòrnia, per menys d'un cèntim la unitat. Llisa, grisa, de la mida d'un ou. Sense parts mòbils. Sense bateria.

La pedra viatjava en una caixa de cartró amb nansa, igual que les de portar el gat al veterinari, amb forats de ventilació retallats en un costat i un llit d'encenalls a dins. La ventilació és, en rigor, innecessària.

I després venia el manual. Es titulava «La cura i l'ensinistrament de la seva pedra de companyia» i estava escrit amb la cara de pal d'una guia de cria seriosa, amb capítol d'obediència i capítol de trucs. El truc que més va agradar als compradors va ser «fer-se el mort», que la pedra executa amb una fiabilitat que cap gos no iguala.

La idea va sortir d'un bar de Califòrnia la primavera de 1975, amb uns amics d'en Dahl queixant-se de les seves mascotes: el menjar, els pèls, el veterinari, el sofà mossegat. En Dahl els va contestar que la seva era una pedra i que no li donava ni un problema. Se'n va anar a casa i va escriure el manual.

El va presentar a la fira del regal de San Francisco l'agost de 1975. A la punta de la campanya de Nadal calculava que en sortien fins a cent mil pedres al dia. En uns mesos en va vendre entre 1,3 i 1,5 milions, amb els noranta-cinc centaus de benefici per unitat que ell mateix va declarar, i es va fer milionari venent un material que li costava menys d'un cèntim.

Al cap de sis mesos la moda era morta. En Dahl va provar després amb altres ocurrències —entre elles una pedra del Bicentenari amb la bandera pintada— i cap no va trobar comprador. Va morir el 2015, als setanta-vuit anys, conegut per sempre per un còdol de platja.

Cinquanta anys després, el producte aguanta millor que cap altre de la seva època. La pedra que va comprar el teu oncle el 1975 continua en un calaix, sencera, sense ni una sola visita al veterinari i sense haver-se escapat mai, i qui l'hi va regalar ja ni se'n recorda. L'única cosa que s'ha perdut és el manual, i sense el manual la pedra ja no sap fer res.