Un camaleó no té ni pigment blau ni pigment verd

Un camaleó pantera no té pigment verd a la pell, i tampoc no té pigment blau. Té pigment groc i dues capes de miralls, i amb això en té prou. Ho va mesurar l'equip de Michel Milinkovitch a la Universitat de Ginebra, amb exemplars de l'espècie de Madagascar que els biòlegs anomenen Furcifer pardalis davant d'un espectròmetre, i ho va publicar a Nature Communications el 10 de març de 2015.

La intuïció diu una altra cosa. Un camaleó pantera en repòs és verd; si se li acosta un altre mascle, en pocs segons passa a groc, taronja i vermell, i un suposa bosses de pigment verd que es tanquen i bosses de pigment vermell que s'obren, com una paleta que es buida per un costat i s'omple per l'altre. En aquella pell no hi ha més pigment que el groc.

A més del groc hi ha dues capes superposades d'unes cèl·lules anomenades iridòfors i, a dins, cristalls de guanina. La guanina és una de les quatre bases de l'ADN; cristal·litzada, es comporta com un mirall diminut. Els cristalls de la capa de dalt fan 127 nanòmetres de diàmetre —una mica més d'una deumilèsima de mil·límetre— i estan ordenats en una xarxa triangular, premuts els uns contra els altres. Aquella xarxa és un cristall fotònic: retorna la llum en una longitud d'ona que depèn de la distància entre les seves peces, en lloc d'absorbir-la a la manera d'un pigment. És el mateix principi pel qual una taca de gasolina en un bassal treu colors que la gasolina no té.

Els investigadors van mesurar els cristalls en animals relaxats i en animals excitats. El diàmetre del cristall no es va moure: va continuar sent de 127 nanòmetres en tots dos estats. El que es va moure va ser el buit entre ells. A la pell en repòs, els cristalls estan de mitjana un 30 % més junts que a la pell excitada. Junts, la xarxa retorna longituds d'ona curtes, o sigui blau. Separats, retorna longituds llargues: groc, taronja, vermell.

El verd amb què la bestiola es passa la major part de la vida és una suma de dues coses. Una són els xantòfors, cèl·lules carregades d'aquell pigment groc. L'altra és el blau estructural dels cristalls. Barrejats en la mateixa pell, l'ull de l'observador rep verd. Quan l'animal s'excita i separa els seus cristalls, el blau es torna groc-taronja, se suma al groc del pigment i surt el vermell de l'exhibició. En tot el procés l'animal no ha fabricat ni ha destruït ni un sol pigment. Només ha mogut uns cristalls.

La segona capa d'iridòfors, la profunda, no participa en l'espectacle. Els seus cristalls són molt més grans i tenen forma de maó, i la seva feina és retornar radiació infraroja: els autors van mesurar que reflecteix a prop del 45 % de l'infraroig proper que li arriba, el tram entre 700 i 1.400 nanòmetres, que és el que escalfa. És un para-sol instal·lat sota el color, en un rèptil que viu al sol i que no pot suar.

L'altra meitat de la creença popular, la del camuflatge, l'havia desmuntada set anys abans un treball fet a l'hemisferi sud. El 2008, Devi Stuart-Fox i Adnan Moussalli van publicar a PLoS Biology un estudi sobre els camaleons nans del sud d'Àfrica, del gènere Bradypodion. Van comparar espècies amb molta capacitat de canvi i espècies amb poca, i van buscar amb què es corresponia aquella capacitat. Si el canvi servís per amagar-se, les espècies més camaleòniques haurien de ser les que viuen sobre fons més variats. No ho eren: la varietat del fons no explicava res. El que sí que es corresponia era com de cridaners són els senyals que els mascles es llancen a les seves baralles i en el festeig. Com més dramàtic és el canvi, més contrasta el senyal contra l'entorn i contra la resta del cos de l'animal mateix. Els autors ho van escriure sense giragonses: cap prova a favor de la hipòtesi del camuflatge.

En la direcció contrària tampoc no cal passar-se. El camaleó té un color de fons discret i l'ajusta una mica al lloc on està; això no ho discuteix ningú. El que la paraula «camaleònic» dona per fet és una altra cosa: que el repertori de vermells i taronges existeixi per desaparèixer. Aquell repertori és caríssim de mantenir i l'animal el guarda per als dos moments en què li interessa que el vegin, quan es baralla i quan festeja. L'article de Ginebra apunta que tenir les dues capes d'iridòfors és una novetat evolutiva dels camaleons, i que és justament el que els permet combinar un camuflatge eficaç amb una exhibició espectacular sense haver de triar.

Els cristalls d'aquella segona capa, la que no es mou mai, arriben a 600 nanòmetres de llarg, gairebé cinc vegades els miralls de dalt, i continuen retornant infraroig amb l'animal vermell, verd o adormit.