Una recepta signada per un metge mort fa dos anys

El dimarts, amb la persiana encara a mig pujar, l'Águeda Mendioroz va trobar el sobre a la bústia de la farmàcia: a dins hi havia una recepta del doctor Sagasti, i al calendari de la rebotiga faltaven catorze dies per a la inspecció.

La primera cosa ja no la sorprenia. L'Águeda porta l'única farmàcia de Valdecierzo des que el seu pare la hi va traspassar: quatre-cents veïns a l'hivern, el doble per festes, una estufa de llenya que s'encén a l'octubre i un taulell de noguera amb dos segles de colzes al damunt. La segona tampoc no era nova: la carta de l'àrea de salut havia arribat el dilluns de la setmana anterior, amb capçalera, una data subratllada dues vegades —el dia 26— i una signatura al peu, Petra Aldunate, inspectora de farmàcia. Una revisió ordinària, deia. L'Águeda n'havia passat tres en vint anys i totes tres havien durat un matí i dos cafès.

El que no quadrava era la suma. Perquè el doctor Braulio Sagasti, que durant trenta-un anys va passar consulta al consultori de Valdecierzo i receptava amb una lletra que només entenien l'Águeda i dos apotecaris més de la comarca, va morir el març del 2024. L'Águeda va anar a l'enterrament; mig poble va anar a l'enterrament; el Col·legi de Metges va donar de baixa el seu número, el 31.0448, aquella mateixa setmana. I d'aleshores ençà, cada poques setmanes, algú tira a la bústia de la farmàcia un sobre sense remitent amb una recepta nova signada per ell.

Va obrir el sobre damunt del taulell, amb el ganivet dels precintes. Paper oficial de talonari, del de debò: el gramatge aspre, la numeració en vermell a la cantonada, l'espai per al segell del centre i, al segell, la tinta violeta mig gastada del consultori. La pauta, escrita amb aquella taquigrafia de metge vell: digoxina, un comprimit al dia, trenta dies, Balbina Ochandiano. La Balbina té vuitanta-quatre anys, va ser ramadera fins que els genolls van dir que no, viu sola al barri de dalt i pren aquella pastilla del cor, amb aquella dosi exacta, des del 2019. La dosi la hi va ajustar Sagasti en vida, tres visites seguides en un hivern dolent. L'Águeda ho sap perquè va ser a l'altra banda del taulell totes tres vegades.

La primera recepta del mort va arribar fa dos anys, al cap de quatre mesos de l'enterrament, i l'Águeda la va dispensar sense pensar-hi: la va veure correcta, la va veure de Sagasti, i el cervell no li va demanar res més. Quan va reparar en la data ja era divendres i la Balbina ja tenia la capsa començada. D'aleshores ençà n'han arribat més. Les guarda totes en una carpeta blava, al segon calaix de la rebotiga, lligades amb una goma, i cada vegada que n'arriba una es diu que aquella és l'última que passa pel taulell. Després mira el nom. Sempre és un dels vells del poble, sempre algú que viu sol, sempre una pauta de crònic que ella coneix de fa anys: la del cor, la del sucre, la de la tensió. A Valdecierzo no hi ha metge des que va tancar el consultori: la plaça fa dos anys que no es cobreix i el doctor d'àrea passa consulta a vint-i-dos quilòmetres, dos matins per setmana, sense conèixer ningú pel nom. La recepta electrònica no baixa sola del sistema: algú s'ha d'asseure, obrir l'historial i renovar-la, i aquest algú, dos matins per setmana, no dona l'abast per a onze pobles. El paper és la via d'excepció. En aquesta comarca, l'excepció és el paisatge.

A mig matí van picar al vidre amb un artell. Era en Simón Goñi, el forner, amb la furgoneta en doble fila i una barra sota el braç, la de l'Águeda, que ella li deixa pagada per setmanes. Va empènyer la porta just per treure el cap.

—Et preparo allò del barri de dalt per dijous? —va preguntar l'Águeda, per damunt del taulell.

—Per dijous. I posa'm a part allò de la Balbina, que aquesta setmana el pa l'hi pujo jo fins a la porta: el genoll una altra vegada. —Va deixar la barra al costat de la caixa registradora—. Tot en ordre, apotecària? Fas cara d'inventari.

—D'inventari, justament —va dir ella, i la mà, sola, va tapar el sobre.

En Simón se'n va anar amb el seu repartiment. L'Águeda es va quedar mirant la porta una bona estona. El repartiment dels dijous el van inventar entre tots dos fa tres anys, sense papers: ella prepara els pastillers setmanals dels vells del barri de dalt, aquelles capsetes amb els dies de la setmana i les preses ordenades, i en Simón els puja amb el pa, perquè el pa puja cada dia i els vells baixen cada vegada menys. A la comarca en diuen «el repartiment de l'Águeda». A la gerència de l'àrea de salut no en diuen de cap manera, perquè no consta.

Tot això, fins a la setmana passada, era un problema amb què es podia conviure de dilluns a dissabte. La carta de la inspectora ho va convertir en una altra cosa. Perquè cadascuna d'aquelles receptes està dispensada, anotada i facturada al sistema amb el seu número de sèrie, i el número de col·legiat que les signa pertany a un home enterrat al cementiri de dalt. El dia 26, Petra Aldunate s'asseurà a la rebotiga amb el llibre receptari i l'ordinador, creuarà llistats, i l'Águeda haurà d'explicar per què la seva farmàcia fa dos anys que serveix medicació a nom d'un fantasma amb segell.

Va tancar amb el baldó, va deixar el cartell de «torno d'aquí a deu minuts» i es va endur la recepta a la rebotiga. De la carpeta blava en va treure la més antiga, la de fa dos anys. De l'arxiu del seu pare, on es guarda el que ningú no guarda, en va treure una tercera: una recepta del 2019, de les d'abans, que Sagasti va signar davant seu un dimarts de consulta, amb la Balbina asseguda a la cadira de boga queixant-se del preu del pinso. I de la impressora, encara calenta, la fitxa del Col·legi de Metges amb la signatura digitalitzada del doctor, la que consta al registre oficial des del 1993.

Va desembarassar el vidre de la porta interior, el que dona llum a la rebotiga, i va anar posant els papers a contraclaror, l'un sobre l'altre, amb el pols de qui pesa mil·ligrams. La signatura del 2019 sobre la de la fitxa: queien juntes. La de fa dos anys sobre la del 2019: juntes. La d'avui sobre totes: la mateixa arrencada de la S, llarga, amb un ganxo a sota; la mateixa i sense punt a sobre i amb el punt plantat lluny, a la dreta, on no posa punts ningú; el mateix final que s'enfonsa i torna a pujar, d'un sol traç, sense aixecar la ploma. Traç a traç, corba a corba, sense un tremolor que les delatés.

L'Águeda es va quedar amb els quatre papers a la mà, dempeus, sentint com la persiana a mig pujar picava amb l'aire. Havia entrat a la rebotiga amb una sospita de la mida d'una multa: algú del poble imitava la signatura d'un mort, malament, per sortir del pas, i ella l'hauria d'aturar. El contraclaror acabava de deixar-li una altra cosa entre les mans: la signatura autèntica del doctor Sagasti, posada sobre paper aquest mateix dimarts, dos anys després del seu enterrament. Va tornar les receptes a la carpeta blava, va apuntar la data d’avui a la cantonada i va ratllar el primer dia al calendari de la inspecció: en quedaven tretze.