Margen
Taller de violins d'Estella, localitat de Navarra 30 d'agost de 2026
El vernís del violí de tres quarts que vostè va encarregar l'octubre de 1996 fa setmanes que es cura. Aquest matí he muntat les cordes, he ajustat el pont i he donat la feina per acabada. Han passat gairebé trenta anys des que la tapa va quedar a mig tallar en una lleixa.
Senyor Gonzalo Ferrater:
Em dic Elías Zubiaurre i continuo sent el luthier que el va rebre en aquest taller. Vostè treballava d'enginyer de camins i va venir amb la Irene, la seva filla, llavors de nou anys. Buscava un instrument més petit que un de sencer, adequat perquè pogués aprendre sense barallar-se amb la mida.
Va deixar 40.000 pessetes de paga i senyal, quaranta bitllets de mil, i jo vaig preparar la fusta. La tapa era d'avet i el fons, d'auró. Vaig marcar la voluta, l'espiral tallada del claviller, abans de començar altres encàrrecs. Vam acordar que acabaria l'instrument i que vostè tornaria quan la Irene estigués preparada per rebre'l.
Durant aquella visita, la Irene es va quedar comptant els violins penjats a la paret. Va arribar a dotze, va tornar a començar perquè dos estaven mig tapats pels estoigs i em va preguntar si el seu ocuparia el ganxo més baix. Després va triar per a l'estoig un folre verd fosc perquè deia que el vermell feia massa soroll fins i tot tancat.
La Irene va deixar de tocar el 1999, segons em va explicar vostè l'última vegada que vam parlar. Em va demanar que guardés la feina i va dir «no hi ha pressa». Després va deixar de contestar les meves trucades. Jo vaig atendre els encàrrecs que sí que tenien data i aquest violí va tornar a la lleixa, amb l'etiqueta del seu cognom lligada al motlle.
No li escric per retreure-li aquells anys. Li explico per què va quedar aturat. La tapa va romandre a mig gruix, la voluta va conservar les marques de l'enformador i l'auró va envellir sota una tela. Cada vegada que endreçava el taller trobava l'etiqueta i recordava que havia acceptat construir un instrument que mai no vaig arribar a lliurar.
Ara tinc 67 anys i em jubilo. El local està venut i he de lliurar les claus el 30 de setembre. En buidar les lleixes vaig decidir que no trauria d'aquí una caixa amb un violí incomplet. Vaig afinar la tapa, vaig tancar la caixa i vaig acabar el mànec. Vaig aplicar el vernís torrat amb temps perquè cada capa s'assequés i es curés abans del muntatge d'avui.
L'instrument existeix i funciona. Conserva la mida de tres quarts que va demanar per a una nena de nou anys, tot i que la Irene ara en tindrà 39. Potser ja no toca. Pot conservar-lo, deixar-lo o donar-lo a una altra persona. Això li correspon decidir-ho a ella; a mi em corresponia acabar la peça que vaig acceptar construir.
La paga i senyal de 1996 queda com a pagament complet. No reclamaré la resta ni convertiré tres dècades en una factura. Les hores que hi he dedicat aquest estiu van a càrrec meu: acabo el violí perquè tanco el taller i perquè aquest deute pertany al meu ofici, no a vostè ni a la Irene.
Escric a l'adreça que figura a l'etiqueta de 1996. Si vostè ja no hi viu, demano a qui rebi aquesta carta que intenti fer-la-hi arribar o que la doni a la Irene. No sé si el sobre trobarà cap dels dos, però és l'únic contacte que conservo.
Fins que lliuri les claus seré al taller cada tarda, de cinc a set, fins al 30 de setembre de 2026. El violí romandrà a l'estoig de folre verd que la Irene va triar. Si venen, podran provar-lo aquí. Si necessiten organitzar una altra manera de recollir-lo, n'hi haurà prou que m'escriguin abans d'aquella data.
He deixat a dins l'etiqueta original amb el seu cognom, l'any de l'encàrrec i el nom de la Irene. També he conservat les quatre clavilles que vaig preparar llavors i la voluta que vaig començar quan la seva filla encara tornava a comptar els instruments de la paret per comprovar que no se n'havia saltat cap.
Recordo la frase que va pronunciar en recolzar la mà sobre la fusta: «Faci'l lleuger; la Irene es cansa de l'espatlla de seguida».