Margen
1791 — L'Acadèmia de Ciències francesa, la institució que reunia els científics del país, va rebre una tasca política i material: donar al món una mesura comuna. Va definir el metre com la deumilionèsima part del quart de meridià terrestre, l'arc que va de l'equador a un pol. La definició semblava neta; per construir la mesura calia conèixer amb precisió la mida real d'aquell arc.
Juny de 1792 — Jean-Baptiste Delambre va sortir cap al nord i Pierre Méchain cap al sud. Havien de mesurar per triangulació el tram de meridià comprès entre Dunkerque i Barcelona, amb Rodez com a punt de trobada. Una base de longitud coneguda permetria aixecar una cadena de triangles: mesurats els angles, cada costat servia per calcular el següent sense estendre un regle per tot el territori.
Estiu de 1792 — Els astrònoms transportaven cercles repetidors de Borda. L'instrument permetia observar diverses vegades un mateix angle i acumular les lectures per reduir l'efecte dels petits errors. Cada estació exigia pujar a una torre, un cim o un campanar des d'on es veiessin els punts veïns, col·locar senyals i esperar condicions adequades.
Finals de 1792 — La Revolució Francesa va convertir aquella feina en una activitat sospitosa. Delambre recorria camins amb aparells, llums i documents expedits per institucions que canviaven d'autoritat. Patrulles i comitès locals el van detenir diverses vegades. A cada interrupció havia d'explicar que els senyals dirigits cap a una altra torre pertanyien a una mesura geodèsica.
Hivern de 1792 a 1793 — Méchain va instal·lar els seus instruments a la fortalesa de Montjuïc. Des d'allà va observar estrelles per determinar la latitud de Barcelona i tancar l'extrem meridional de l'arc. Una plomada, el pes suspès que estableix la vertical de l'instrument, servia de referència per orientar les observacions. Méchain va repetir les lectures fins a reunir una sèrie que va considerar prou precisa.
1793 — La guerra entre França i Espanya va tancar la frontera i va deixar Méchain retingut al sud. Durant l'espera va patir a Barcelona un accident amb una bomba hidràulica que li va produir lesions greus al pit. Va sobreviure, però va passar mesos recuperant-se mentre el seu permís de tornada depenia de dos països enfrontats.
Principis de 1794 — Abans d'abandonar Barcelona va fer una segona determinació de la latitud. Aquesta vegada va observar des de la Fontana de Oro, la fonda on s'allotjava. El resultat no va coincidir amb l'obtingut a Montjuïc: la diferència era d'uns tres segons d'arc, equivalent aproximadament a cent metres sobre el terreny. Dos punts d'una mateixa ciutat havien produït verticals menys concordants del que s'esperava.
1794 — La reconstrucció de l'historiador Ken Alder, que va examinar els quaderns de Méchain i va publicar les seves conclusions a The Measure of All Things el 2002, va documentar el que va passar després. Méchain va apartar les observacions que revelaven la discrepància i va preparar per a la missió una sèrie corregida. Els papers conservaven els càlculs originals, però la diferència barcelonina no va aparèixer llavors exposada al costat del resultat presentat.
L'anomalia no implicava que hagués confós quilòmetres ni que tota la triangulació quedés inutilitzada. Afectava una determinació astronòmica delicada i petita. Tanmateix, la missió pretenia lligar una unitat universal a la forma de la Terra, i Méchain va tractar aquells segons com una falta personal que havia de corregir abans de lliurar les dades definitives.
1794 a 1795 — La part septentrional també va patir una interrupció oficial. El nou govern va retirar temporalment Delambre de la missió durant una depuració política i després el va restituir. En tornar, va reprendre estacions, va reconstruir senyals i va continuar enllaçant els triangles. L'expedició ja depenia tant de decrets i fronteres com d'instruments.
1796 a 1797 — Méchain va tornar a França amb els quaderns de Barcelona, però en va retardar el lliurament. En una carta privada va reconèixer que la mesura el turmentava i va expressar el desig de repetir-la. Alder va trobar en aquella correspondència i en les pàgines reservades el rastre conjunt de la confessió, l'ocultació i la reescriptura. Delambre, per la seva banda, va acceptar treballar amb sèries que incloïen incerteses documentades.
1798 — La cadena de triangulació va quedar completada entre Dunkerque i Barcelona. Havien passat set anys des de la sortida. Campanars, fortaleses i cims formaven una successió calculada sobre França i el nord-est peninsular. Als extrems de la xarxa, les bases de Melun i Perpinyà, d'uns dotze quilòmetres cadascuna, s'havien mesurat directament amb regles col·locats l'un rere l'altre durant setmanes.
Els càlculs van reunir la longitud de la cadena terrestre i les observacions astronòmiques dels seus extrems. A partir d'aquell tram es va estimar el quadrant complet del meridià. L'operació exigia corregir la curvatura i adoptar un valor per a l'aixafament de la Terra, la forma de la qual s'aproxima a una esfera eixamplada per l'equador i comprimida als pols.
1799 — Una comissió internacional reunida a París va examinar els resultats i es va fabricar una barra de platí per materialitzar la unitat calculada. El metre dels Arxius va ser dipositat el 22 de juny als Arxius de la República. Des de llavors la longitud quotidiana es podia copiar d'un patró físic estable sense repetir l'expedició cada vegada que algú necessités una referència.
La barra resolia l'ús pràctic, però Méchain continuava retenint el problema de Barcelona. La discrepància de les dues latituds no havia estat la base directa de cap correcció pública. Ell volia tornar als punts d'observació, mesurar-los de nou i substituir la sèrie que li semblava defectuosa per una altra que pogués lliurar sense reserves.
1803 — Méchain va tornar a Espanya per prolongar la triangulació i revisar la seva feina. L'expedició oficial ja havia produït el patró de platí; aquest segon viatge responia a la necessitat de refer les observacions meridionals. Va avançar per la costa buscant noves estacions i preparant mesures que connectessin l'arc amb territoris situats més al sud, camí de les Balears.
1804 — Una epidèmia de febre groga va arribar a la regió on treballava. Méchain va emmalaltir i va morir a Castelló el 20 de setembre sense tornar als dos punts barcelonins per tancar la discrepància. Els seus papers van quedar en mans dels qui havien d'ordenar la missió i explicar què s'havia mesurat realment.
Després de 1804 — Delambre va rebre els quaderns del seu col·lega i va trobar les observacions apartades de Barcelona. Va decidir publicar-les juntament amb la resta del treball. També va argumentar que la divergència podia procedir de les condicions físiques de cada estació i dels límits d'una vertical determinada amb plomada, no necessàriament d'una mala execució de l'astrònom.
La gravetat local no apunta de manera idèntica a tots els llocs. La distribució de masses sota el terreny i al voltant de l'observador pot desviar lleugerament la direcció que marca una plomada. La geodèsia de finals del segle XVIII encara no podia descriure amb precisió aquelles variacions. Montjuïc i la Fontana de Oro podien proporcionar latituds astronòmiques una mica diferents encara que les lectures s'haguessin fet amb cura.
1806 a 1810 — Delambre va publicar la Base du système métrique décimal en tres toms. L'obra va reunir els procediments, les taules i les observacions de l'expedició, incloses les xifres incòmodes de Barcelona. El registre complet va permetre que altres examinessin tant la construcció del metre com les decisions preses durant la reducció de les dades.
2002 — Ken Alder va reconstruir l'ocultació en estudiar els arxius per a The Measure of All Things. En confrontar quaderns, cartes i resultats publicats, va mostrar que Méchain havia conservat la discrepància i havia intentat refer la sèrie que lliurava. La documentació va traslladar l'episodi des d'una anècdota sobre perfeccionisme fins a una seqüència comprovable d'observacions, pàgines reservades i correspondència.
La revisió moderna va separar a més aquells tres segons de l'error de longitud del patró. L'estimació del quadrant depenia de la forma adoptada per a la Terra, i el valor usat per al seu aixafament era inexacte. El metre de 1799 va quedar aproximadament 0,2 mil·límetres curt per aquell aixafament mal estimat.