Margen
Abans: el laboratori va trobar benzopirè a la crosta de Celso Larrauri, i Paulino Garisoain va demanar veure la factura de la llenya del febrer del 2024.
Vuit col·legis i deu dies: això era el que li quedava a Celso Larrauri, mestre forner, el dilluns 18 al matí. El novè li va caure a tres quarts de set, pel fix, abans que hagués tret la segona fornada.
—Celso, soc l’Olvido.
—Olvido. Què tal.
—Malament. Escolta, que aquest matí no em baixis el pa.
L’Olvido Zarranz porta la cuina del Sagrado Corazón, el més gran dels onze, set-cents nens, i li compra a Celso cent seixanta barres i tres-cents panets cada dia des de fa vint anys.
—Fins quan?
—Fins que tinguis el paper.
—La inspecció és el vint-i-vuit.
—Doncs em truques quan tinguis el paper signat, no quan estigui arreglat. —L’Olvido tenia soroll de caixes al darrere—. Celso, això no ho he decidit jo. Ahir a la tarda la directora em va enviar un missatge amb el nom del contaminant escrit en majúscules. Jo no sé ni llegir-lo.
—I qui l’hi va enviar a ella?
—Un correu d’una empresa de Berriozar que s’ofereix a servir-nos demà.
—Panificadora Duero.
—Aquesta.
—Olvido, el pa que t’he baixat aquestes dues setmanes és de la fornada del fons, que és la que no toca el que no ha de tocar. Les del costat de la boca les aparto jo cada dia.
—Et crec. Però jo no puc posar al menjador un pa que em crec. He de posar-ne un que em signin.
Celso va penjar, va agafar el guix del cantell de la paret, al costat del buit de la llenya, on apunta les temperatures de totes les fornades de la setmana, va esborrar amb el polze el nou que havia escrit el divendres i va posar un vuit.
L’Eulogio Satrústegui, amassador, cinquanta-dos anys, trenta-tres d’ells en aquesta casa, pesava la massa dels panets a dos metres d’allà i no va aixecar el cap.
A dos quarts de dotze, quan va tornar de les entregues, la Izaskun Larrauri, vint-i-nou anys, administrativa de l’obrador i la seva filla, tenia l’ordinador obert i un foli en blanc a la impressora.
—Aita, el compromís per a la Tránsito. Són quatre línies i porta data.
—Posa-hi el que s’hi hagi de posar.
—No puc posar-hi el que s’hi hagi de posar. Ha de dir què arregles i per a quan. Si hi poso «la sola», la Tránsito em pregunta què de la sola. Si hi poso una data que no és, el tenim per escrit i signat per tu.
—Posa-hi: fila u de la sola, junta de la boca, abans del vint-i-vuit.
—T’ho ha dit el Paulino o ho has decidit tu?
Celso es va treure el davantal i el va deixar damunt del marbre, al costat de les dues barres de cantell que encara hi eren des del dimarts cinc.
—Imprimeix-ho així. El signo jo i l’envies. I si dijous s’ha de canviar alguna cosa, es canvia i li ho dic jo a la Tránsito amb la boca.
La Izaskun el va imprimir, el va signar ell, el va escanejar i el va enviar a les dotze i sis. A les dotze i nou va arribar la resposta: dues paraules, rebut, gràcies. Res més. La Izaskun va girar la pantalla perquè el seu pare ho veiés, i el que el seu pare va veure va ser que no hi havia ni una pregunta.
—I amb el Sagrado Corazón se’ns en va un de cada cinc nens del repartiment —va dir ella.
—Ho sé.
—D’acord. —La Izaskun va agafar la còpia del compromís—. Baixo això a l’arxiu i truco a l’Erreniega, que els panets de maig es demanen aquesta setmana i la Milagros no trucarà ella.
Quan es va tancar la porta de baix, Celso va agafar la furgoneta i va anar a casa seva, que és a quatre-cents metres, i va tornar a dos quarts i deu d’una amb un sobre marró dels de correu intern, tancat amb una goma, que no va treure de la cabina fins que va arribar el Paulino.
El Paulino Garisoain va arribar a la una i vint. Vuitanta-un anys, trenta-un de forner en aquest mateix forn. Venia caminant i sense la genollera.
—La tens?
—La tinc.
—Entrem, que aquí fa vent.
Van entrar a l’oficina. Celso va treure la goma del sobre i va posar damunt de la taula el que hi havia dins: els albarans i les factures de la llenya des del 2019, subjectes amb una pinça d’estendre.
El Paulino els va anar passant sense llegir-los, buscant l’any.
—Febrer del vint-i-quatre.
—És la de sota.
El Paulino la va treure, la va posar a la llum de la finestra i se la va acostar a mig braç, que és on llegeix.
—Maderas y Palés del Arga, societat limitada, polígon de Noáin.
L’Eulogio Satrústegui era a la porta de l’oficina amb la rasqueta a la mà, neta, i hi portava el temps suficient per haver sentit el nom.
—Aquesta la vaig signar jo —va dir.
—Ho sé. Me’l va dir ell el divendres —va dir Celso.
El Paulino no va aixecar la vista del paper.
—I el dissabte, davant de la teva filla, no m’ho vas corregir, sabent-ho des del divendres.
—El dissabte no sabia què deia el paper.
—El dissabte sabies què cremes. —El Paulino va tornar a la línia—. «Vint mil quilos de retalls de palet per a combustió. Trenta-vuit euros la tona. Set-cents seixanta euros.»
Ningú no va dir res. Fora, el camió de la farina del dilluns va girar al pati.
El Paulino va buscar la del gener d’aquell mateix any.
—La del gener era de faig. Cent cinquanta-vuit euros la tona. —Va deixar les dues juntes damunt de la taula i les va allisar amb la mà oberta—. Vint tones de faig són tres mil cent seixanta euros. Vint tones d’això són set-cents seixanta. Dos mil quatre-cents euros l’any, Celso. Això és el que portes estalviant-te des de fa dos anys i un mes.
—Dos mil quatre-cents euros és el que costa tenir l’Eulogio un mes.
—No t’he preguntat per a què. T’he preguntat quant. —El Paulino es va asseure per fi—. Ara et dic jo què has estat cremant, que és el que vaig venir a dir dijous. Un palet no és fusta. Un palet és fusta amb cola, amb grapes, amb vernís i amb pi resinós, i la meitat dels palets que es venen per cremar estan tractats. Això no crema com el faig: crema més fred i crema més brut, i el que deixa anar puja pels conductes i entra a la teva cambra per l’única junta que està oberta, que és la de la boca.
—La junta la vas posar tu el setanta-quatre.
—La junta la vaig posar jo el setanta-quatre i d’això en parlarem un altre dia, perquè tens raó i em toca. Però amb faig aquella junta no et donava res, perquè l’aire anava cap endins i d’allà no sortia res; t’ho vaig dir dijous. El que t’ha tret el laboratori no l’hi posa la junta. L’hi posa la llenya.
—I ara què signo jo el vint-i-vuit?
—Espera, que encara et falta el que de debò fa mal. —El Paulino va posar el dit a la línia del producte—. Cremar palet tractat en un forn d’alimentació no és que estigui mal vist. És fusta residual. Està prohibit abans que ningú et miri la crosta. O sigui que el tres amb u és la conseqüència, però la infracció es va signar el febrer de fa dos anys.
Celso va agafar la pinça d’estendre i va passar els papers un darrere l’altre, a poc a poc, mirant només la cantonada de baix a la dreta.
Tots els albarans de faig, des del del 2019 fins al del gener de fa dos anys, portaven la seva signatura. El primer que deia per a combustió en portava una altra, amb la lletra petita i vertical d’algú que porta trenta-tres anys signant albarans: E. Satrústegui, tres de febrer de dos mil vint-i-quatre.