Vas calcular 34 dies i en vas trigar 55: no va ser mala sort

El 1994, tres psicòlegs de la Universitat Simon Fraser, a Vancouver, van preguntar a un grup d'estudiants quan acabarien el treball de final de carrera. La mitjana de les previsions va ser de 33,9 dies. La mitjana real va ser de 55,5.

Roger Buehler, Dale Griffin i Michael Ross en van dir fal·làcia de la planificació: el càlcul optimista que fa el teu cap quan planeja una tasca concreta i pròpia. El bo ve després. A aquells mateixos estudiants els van demanar un segon número, el del pitjor escenari imaginable, el de «si tot surt tan malament com pot sortir». Van dir 48,6 dies. Tampoc no hi van arribar: la realitat es va menjar una setmana més que la seva pròpia catàstrofe.

No era que no sabessin comptar. Quan aquells estudiants calculaven el termini d'un company, les previsions se'ls allargaven. L'optimisme es dispara quan el pla és teu, perquè el muntes mirant el guió ideal —el que no té grips, ni casaments, ni un cap amb una urgència— en comptes de mirar el teu historial.

D'aquí surt l'arranjament, i cap en una línia: no estimis, recorda. Abans de dir «per dijous», busca l'última vegada que vas fer una cosa semblant, mira què vas trigar de debò i fes servir aquell número encara que et faci vergonya. Si no el tens apuntat, apunta el d'avui.