Holanda va signar la pau amb les Sorlingues 335 anys tard

30 de març de 1651

Maarten Tromp, almirall de les Províncies Unides dels Països Baixos, va arribar a les illes Sorlingues, un arxipèlag anglès davant de Cornualla, a reclamar els danys que els vaixells reialistes refugiats allà feia anys que causaven al comerç neerlandès. No va obtenir resposta satisfactòria i, segons la comissió que portava, va declarar la guerra a les illes. Al juny els reialistes es van rendir, però no a ell: a la flota parlamentària de Robert Blake. L’esquadra neerlandesa va marxar sense haver disparat una canonada.

1654

Les Províncies Unides van signar amb Anglaterra la pau general que va tancar la primera guerra angloneerlandesa. L’acord no va esmentar les Sorlingues. Ningú va semblar trobar-les a faltar: no hi havia tropes enfrontades, ni presoners per bescanviar, ni un pam de terreny per tornar. I allà es va quedar la cosa, escrita, tres segles.

1985

Roy Duncan, historiador i president del consell local de les Sorlingues, es va cansar d’explicar als turistes una llegenda que ningú havia comprovat i va escriure a l’ambaixada neerlandesa a Londres preguntant si era veritat. A l’ambaixada van revisar els antecedents i van contestar que sí: no constava cap pau. Després de tres segles i escaig, el següent moviment militar d’aquella guerra va consistir a demanar una carpeta a l’arxiu.

17 d’abril de 1986

Jonkheer Rein Huydecoper, ambaixador dels Països Baixos al Regne Unit, va viatjar a St Mary’s, l’illa més gran de l’arxipèlag, i va signar la pau amb Duncan davant dels veïns i de la premsa. Entre la declaració i la signatura havien passat tres-cents trenta-cinc anys sense un tret, sense una baixa i sense un pam de terreny ocupat: la guerra més llarga de què es té notícia.

Convé dir que hi ha historiadors que discuteixen que allò fos una guerra, i dubten que Tromp tingués autoritat per declarar-la a un grapat d’illes. O sigui que el rècord és discutible. El que no discuteix ningú és el que va dir l’ambaixador aquell dia, quan li van preguntar com devien haver viscut els illencs tres segles i mig de conflicte:

—Deu haver estat terrible saber que podíem atacar en qualsevol moment.