Margen
La meva mare cus botons a la roba que ja ningú no es posa, per si de cas algú torna.
Té les mans de qui ha pelat un milió de patates sense queixar-se ni una vegada, mans que saben la temperatura del pa només d'acostar-les al forn.
De petit jo em pensava que aquelles mans eren el món, que d'elles sortia la pluja i també el remei per a la pluja.
Avui la veig enfilar l'agulla contra la llum de la finestra, aclucant els ulls, i entenc que envellir és anar perdent el fil i continuar cosint igual.
M'assec al seu costat. No dic res. Li sostinc el cabdell com qui sosté, sense saber-ho encara, l'últim tros de la seva pròpia infància.