Margen
A aquesta hora el sostre es torna un país sense fronteres i jo el seu únic habitant despert.
La nevera respira a la cuina. El rellotge tus els seus segons com un vell que no vol morir-se abans de l'alba.
Faig la llista del que no vaig dir, de les portes que vaig tancar amb massa suavitat perquè ningú no em culpés del cop.
El son és un tren que passa sense frenar i jo el veig creuar des d'una andana de llençols regirats.
Quan per fi la llum s'escola grisa sota la cortina, em rendeixo agraït: que vingui el dia i em tregui de sobre el pes d'estar tan despert.