Margen
La casa mira per un sol ull, rodó i fred com el dels peixos.
Per ell, el replà és un planeta breu: la veïna passa corbada pels pols, la bombeta penja com un sol de guàrdia, l'escala s'enfonsa en la seva espiral igual que l'aigua en un desguàs.
Res del que passa allà fora no és pla: tot arriba doblegat per la lent, tot hi cap sencer dins el cercle de vidre.
En sortir tanco a poc a poc i em quedo un moment a l'estora, del costat dels peixos: ara soc jo el que es corba, jo el que la porta, amb el seu ull d'aigua, mira passar.