Whittier va comptar 272 veïns el 2020 i gairebé tots en un bloc

A Whittier, Alaska, el cens del 2020 va comptar 272 persones. La majoria viu sota el mateix sostre, en una torre de catorze plantes plantada davant d'un port que no es gela.

La torre no es va construir per ficar-hi un poble a dins. L'Exèrcit dels Estats Units la va acabar el 1957, després de quatre anys d'obra, i la va anomenar Hodge Building: allotjament militar, pensat per concentrar gent i serveis en un lloc on l'hivern complica qualsevol desplaçament. Quan l'Exèrcit se'n va anar, les habitacions es van convertir en pisos i l'edifici va passar a dir-se, anys després, Begich Towers.

A dins continuen la botiga de queviures, una bugaderia, un consultori i una església. Es baixa a comprar i es puja amb la compra sense trepitjar el carrer. Al gener, amb tempesta de neu, aquella escala fa de carrer major.

A fora, la neu anual es mesura en metres i els vents han superat els 100 quilòmetres per hora.

L'escola és al costat, i tampoc cal sortir per arribar-hi. Un passadís cobert uneix les torres amb les aules: els nens baixen de casa, travessen aquell corredor i apareixen a classe sense haver estat mai a la intempèrie.

Les plantes fan d'illes de cases i l'ascensor fa de carrer. Qui viu dos pisos per damunt del seu cap se'l troba camí de la bugaderia, i no hi ha vorera per on evitar-lo.

Whittier té més coses: cases soltes, naus al voltant del port i edificis fora de la torre. Però de les 272 persones del cens, la majoria dorm dins de la torre.

I la carretera no deixa entrar quan un vol.

L'únic accés terrestre és el túnel Anton Anderson Memorial. Es va excavar el 1943 per al ferrocarril i no es va obrir als cotxes fins a l'any 2000. A dins hi ha un sol carril, i aquest carril els cotxes el comparteixen amb els trens.

Això obliga a repartir el dia en torns. Durant mitja hora s'entra; després se surt; quan toca un tren, els cotxes esperen que passi, perquè la via continua sent seva. Ningú no s'hi pot creuar de front amb ningú: abans d'obrir un extrem, el túnel ha d'estar buit.

De nit es tanca. Qui arriba a la boca després de l'últim torn no té carretera alternativa: es queda a l'altra banda de la muntanya fins que tornen a obrir al matí. Per això, a Whittier, mirar el rellotge abans de sortir a comprar a trenta quilòmetres és part del viatge, com mirar el dipòsit.

El port, en canvi, no es gela mai, i per mar es pot entrar i sortir a qualsevol hora.

El túnel Anton Anderson Memorial fa 4,05 quilòmetres.