Dues receptes retornades a la farmàcia de la carretera

Abans: onze veïns de Valdecierzo que viuen sols prenen medicació receptada pel doctor Sagasti, mort el 2024. L'Àgueda en guarda trenta-una.

El dimarts 19, a set dies de la inspecció, en Marcial Beloki, tècnic de facturació de la gerència d'àrea, va trucar a la farmàcia a un quart de deu per corregir-se a si mateix.

—El zero és bo —va dir—. Dos anys de facturació, les nou farmàcies de l'àrea, cap recepta amb el col·legiat 31.0448 fora de la teva. Però abans-d'ahir, al correu de diumenge, t'ho vaig explicar amb més pes del que té.

L'Àgueda Mendioroz, farmacèutica de Valdecierzo, es va recolzar al taulell amb el telèfon entre l'orella i l'espatlla. El rellotge de la paret, que va quatre minuts avançat des que ella té memòria, marcava les nou i dinou.

—Digue-m'ho una altra vegada, doncs.

—Una recepta rebutjada no es factura. Si algú en va portar una a una altra farmàcia i li van tornar a la mà, a la meva pantalla no ha existit mai. El meu zero diu que ningú no les va cobrar. No diu que ningú no ho intentés.

L'Àgueda es va quedar mirant el calendari del laboratori, el del camp de lavanda, amb els dies ratllats fins al 18.

—Jo donava per fet que a qualsevol de les altres vuit les haurien despatxat sense mirar-s'ho dues vegades —va dir—. Un paper amb un segell i una signatura. Ningú no es sap de memòria els col·legiats dels morts.

—Doncs pregunta-ho tu, que a tu t'ho explicaran. A mi em contesten per escrit i triguen quinze dies.

—Hi vaig. I fes-me tu una altra cosa: mira'm al butlletí tot el que hi hagi del transport sanitari de Valdecierzo des que va tancar el consultori.

—Per a què?

—Per saber des de quan aquesta gent no pot anar enlloc.

Va penjar a dos quarts de deu. Al quadern quadriculat, sota les dues preguntes del diumenge, en va escriure una tercera: qui va dir que no.

Nou farmàcies té l'àrea, comptant la seva, i l'Àgueda se les sap per l'ordre de la llista de guàrdies. Set de les altres vuit són a més de vint quilòmetres, en pobles on des de Valdecierzo només s'arriba amb cotxe propi o amb el transport de la zona, que baixa a les vuit i torna a les tres. La vuitena és a nou quilòmetres, a l'encreuament de la carretera general, té aparcament a la porta i tanca a les nou del vespre. Si algun dels onze hagués provat en un altre lloc, hauria estat allà.

Va trucar a les deu, entre dos clients. La Itziar Lizarraga, farmacèutica titular de la de la carretera des de fa onze anys, estava desant la comanda del matí. L'Àgueda li va donar per telèfon només dues coses, un cognom i un número de col·legiat, i li va demanar que mirés enrere. La Itziar li va dir que s'hi passés en tancar, que ella es quedava fent caixa fins a dos quarts de deu.

L'Àgueda va tancar amb clau a les nou menys vint i va arribar a l'encreuament a les nou menys cinc. La farmàcia de la carretera és un local de cantonada, amb dos aparadors a la general i la creu verda en un pal alt que es veu des del quilòmetre anterior. A dins hi havia fluorescents blancs, un expositor de crema solar encara posat i una noia jove passant la mopa entre les gòndoles. La Itziar va esperar que sortís l'últim client, li va obrir la porta de vidre a les nou en punt i va tornar a passar el forrellat per dins.

—Sagasti —va dir, abans que l'Àgueda arribés al taulell—. Braulio Sagasti, 31.0448. Ho he mirat així que has penjat. Dues vegades.

Les tenia totes dues anotades. A la rebotiga, sobre l'ordinador, guarda un quadern de tapes vermelles on apunta el que retorna: data, medicament, motiu i a qui. El va començar l'any que li van obrir un expedient per un visat mal llegit i no l'ha deixat des d'aleshores.

—Setze de novembre de 2024 —va llegir—. Recepta en paper, manuscrita, anticoagulant per a Higinio Belzunegui Sola, vuitanta-sis anys, domicili a Valdecierzo. Retornada.

—Per què?

—Per tres coses alhora, i amb una de sola n'hauria tingut prou. —La Itziar va aixecar el polze—. Una: era paper escrit a mà, i aquí el paper manuscrit el teclejo jo. En posar el número de col·legiat, el programa em va treure un avís: professional no actiu al fitxer. Dues: la dona que la portava no era el pacient, no duia la seva targeta sanitària ni cap paper signat per ell. I tres, que és la que de debò mana: jo aquell home no l'he vist mai. Aquí entren cent cinquanta persones al dia i els de Valdecierzo no els conec de res.

—I què li vas dir?

—Que ho portés al centre d'àrea i que li ho renovés el metge que li correspongui. Li ho vaig dir bé. S'ho va guardar a la bossa i se'n va anar.

Va passar tres fulls.

—Vuit de març de 2025 —va continuar—. La mateixa dona, un altre nom: Ramona Elizalde Vidaurre, vuitanta-quatre anys, gotes per a la tensió ocular. Mateix paper, mateixa lletra, mateix col·legiat. I aquesta vegada sí que m'ho vaig mirar dues vegades, perquè no em quadrava que a la mateixa persona li passés el mateix dues vegades. Li vaig demanar un telèfon de la pacient. Em va dir que la senyora no hi sent bé pel telèfon. I aquí ja li vaig dir que no i que no tornés amb aquell paper.

L'Àgueda va estar una estona sense dir res. La noia de la mopa havia arribat a la porta de la rebotiga i va fer mitja volta.

—Jo em pensava que qualsevol les hauria despatxat —va dir per fi.

—Cap de les altres vuit, Àgueda. Un paper a mà, un col·legiat que el programa no reconeix i una senyora que no hi és davant. Això t'ho retorna fins i tot el substitut d'agost. —La Itziar va tancar el quadern vermell—. A la teva no t'ho va retornar ningú perquè a la teva la senyora és la senyora de tota la vida i tu saps què pren sense mirar la capsa. Això no ho té cap de les altres vuit.

—Com era la dona?

—Quaranta i pocs. Rossa tenyida, cua. Aparcava just a la porta, les dues vegades, amb un Ibiza gris. La segona vegada duia sota l'abric un pijama sanitari verd, d'aquells de residència. I ve per aquí, eh, ve cada quinze dies a buscar el seu; el que no sé és com es diu.

L'Àgueda va sortir a l'aparcament a les nou i vint-i-cinc i es va quedar dins del cotxe amb les mans al volant. Només hi ha una persona a Valdecierzo que baixi a aquella farmàcia perquè aparca a la porta.

Va trucar a la Maribel Zubiri a les nou i quaranta, des del voral, amb el motor parat. La Maribel és auxiliar de geriatria a la residència de Tafalla, té quaranta-tres anys i baixa al poble els caps de setmana a veure la seva mare, que viu al carrer del frontó, tres portals per sota del d'en Higinio Belzunegui.

—Ai, sí —va dir la Maribel de seguida—. Les dues vegades vaig baixar jo. La primera m'ho va demanar en Higinio Belzunegui, el peó caminer, que no baixa al poble des que el van operar del maluc i a la teva farmàcia hi ha una pujada que no la puja. La segona em va parar la Ramona Elizalde al portal.

—Maribel, aquestes receptes d'on van sortir?

—De la seva bústia, tots dos. Un sobre sense remitent, amb el paper a dins. En Higinio me'l va ensenyar i em va dir que era del metge. Jo la primera vegada ni em vaig mirar la signatura, mira què et dic. La segona sí, i em va semblar estrany, però la dona estava amb les gotes per la meitat i em va fer pena.

—I després?

—Després les hi vaig tornar als dos i els vaig dir que les baixessin a la teva, que a la carretera no me les agafaven. I ja no me'n van demanar més.

L'Àgueda va tornar al poble per la general, va aparcar davant de la farmàcia i va entrar sense encendre el llum de la sala. Va engegar l'ordinador de la rebotiga, que fa soroll d'aspiradora, i va treure la carpeta blava del segon calaix.

Trenta-una receptes, cadascuna amb la seva data escrita a llapis tou a la cantonada per la seva pròpia mà. Aquella nit les va ordenar per una altra cosa: per com havien arribat.

Sis de les trenta-una no van arribar a la farmàcia. Van arribar a les cases, en sobres sense remitent, els primers vuit mesos, i les van baixar els pacients o qui va poder baixar-les. Dues d'aquestes sis són les que la Itziar Lizarraga va retornar a l'encreuament de la carretera.

Les sis són de quatre cases diferents: Belzunegui, Elizalde, Baraibar i una de l'Anselma Redín, la mestra jubilada, d'octubre de 2024. Cap és de la Balbina Ochandiano, que viu al barri alt, en una casa amb dos trams d'escala i el timbre trencat, i a qui en Simón Goñi, el forner, li puja el pa i el pastiller els dijous. L'Àgueda va comptar els mesos: l'última de les sis porta data de març de 2025. Des del març de 2025 no ha tornat a arribar a cap casa del poble un sobre escrit per a qui hi viu dins.

Les vint-i-cinc restants venien adreçades aquí, a aquest local, escrites a màquina: Farmacia. Valdecierzo. Una d'elles, la de Celedonio, l'hi va deixar el carter per error a casa de la Balbina fa dotze dies, però el sobre no era per a la Balbina. Els sobres de la bústia els havia obert sempre dret, amb el ganivet del precinte, sense girar-los: des d'aquell donava per fet que cap no duia segell. Vuit en duien. Amb el de Celedonio, nou.

Nou porten segell de franqueig i mata-segells de l'estafeta de Valdecierzo. Les setze que queden no porten franqueig de cap mena: no van passar per Correus. Algú les va ficar a la bústia de la persiana.

L'Àgueda va posar les setze en fila sobre el taulell i va mirar les dates de les cantonades. El dimecres, amb les trenta cantonades juntes al davant, havia vist dilluns per tot arreu i ho havia pres per la regla de la casa. Els dilluns eren d'aquesta pila.

Tretze de les setze les havia tret ella de la bústia un dilluns, en obrir, a tres quarts de nou.

A les onze i deu de la nit va entrar el correu d'en Marcial Beloki amb un pdf de quatre pàgines i una línia a sobre: «Això és el que m'has demanat aquest matí. Surt del butlletí, és públic». Resolució 214/2024 de la gerència d'àrea, de 28 de juny de 2024, amb efectes des de l'u de juliol: la ruta de transport sanitari no urgent de Valdecierzo passava de tres dies per setmana a un.

L'Àgueda va recollir les setze del taulell, les va tornar a la carpeta blava i la va obrir pel primer full, el de dalt de tot. Va llegir la data que ella mateixa havia escrit a llapis a la cantonada feia dos anys: dilluns, 15 de juliol de 2024. Entre el primer dilluns en què Valdecierzo es va quedar amb un sol viatge a la setmana i la primera recepta del doctor mort hi havia catorze dies.