La Fani baixa amb el datalogger a la butxaca

Abans: el desè dia en Txomin va marcar el corredor de Larrondo, amb una placa de quaranta centímetres a dalt i quatre hores fins a la pista forestal.

L'onzè dia va clarejar amb dos al compte i amb una sola pregunta damunt de la taula llarga, que era qui baixava. Vuit braçades de llenya de la bona a baix al llenyer, i contra la paret de l'estufa les dues fileres mullades que en Casimiro i l'Aitor van pujar ahir, encara sense assecar. Noranta-cinc litres i set dècimes en un dipòsit tancat amb clau, i un sol pas obert a tota la muntanya.

L'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda aquella temporada, va llegir la seva llibreta a les set i deu sense que ningú l'hi demanés, com cada matí des del primer dia.

—Onze braçades al dia. Amb vuit queden disset hores i mitja. Comptant des de les set d'aquest matí, l'estufa s'apaga a les dotze i mitja de la nit.

—De matinada el dia dotze —va dir la Mercedes Arriaga, cinquanta-cinc anys, jutgessa de pau jubilada, que porta la comptabilitat a la contraportada del llibre de signatures—. És l'hora que em va sortir ahir amb la divisió.

—No s'ha mogut —va dir la Idoia Bergara, trenta-nou anys, guarda d'Iratxeta i infermera d'urgències fins al 2019.

En Ramiro Bouzas, quaranta-quatre anys, muntanyenc i mestre d'aixa, feia estona que era dret, abans que ella.

—Baixo jo. Ho vaig demanar el primer dia i ho demano avui.

—No —va dir en Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja a Iratxeta el correu del club des del 1994 i que ahir va marcar el corredor i va tornar dient que no volia que hi baixés ningú.

—Txomin.

—Ahir vaig dir que no ho volia i no va servir de res, Ramiro. Avui et dic l'altra cosa: no hi caps. La placa del terç de dalt té quaranta centímetres de gruix sobre una capa de grans que no agafa, i el que trenca una placa així és el pes que li poses a sobre al lloc on està més tensa. Tu peses noranta-dos quilos amb la motxilla. Ho sé perquè et vas pesar a la bàscula del club al novembre i perquè fa deu dies que et veig carregar. I portes el pantaló trencat des del genoll des d'ahir.

—Es cus.

—Es cus el pantaló. Els noranta-dos quilos no.

—I qui n'hi posa menys?

La Fani Quiroga, vint-i-vuit anys, geòloga, que va pujar a canviar els sensors del vessant el dia abans de l'allau, ja era dreta al costat de la porta amb les botes posades.

—Cinquanta-set amb tot a sobre. Em vaig pesar dijous amb la bàscula dels sacs, per curiositat.

—Fani, no —va dir en Ramiro.

—Fani sí —va dir en Txomin—. I no ho dic només pels quilos. Aquella capa de grans s'ha de llegir mentre es creua, no abans, i aquí l'únic que sap llegir-la a part de mi fa dues temporades que mesura aquell vessant. Jo per allà no hi torno a baixar. El que puc fer és dir-li exactament on no ha de trepitjar.

—Digues-ho davant de tothom —va dir la Idoia.

—Per l'esquerra, arrapada a la roca, pels quatre jalons que vaig clavar. I entre el segon i el tercer hi ha un buit de dos metres on el jaló no se'm va clavar: allà la neu sona a buit. Allò es passa per damunt de la roca, amb les mans, no per la neu. Si es passa per la neu, es trenca.

—Ahir vaig dir amb corda —va afegir—. Amb corda sou dos, i el segon espera damunt de la placa. Sola no hi ha a qui assegurar, així que la corda es queda aquí: si hem de sortir a buscar-te, la vull a la porta i no sota la placa.

La Lena Bouzas, quaranta-un anys, muntanyenca i anestesista, germana d'en Ramiro, li va mirar les pupil·les a la Fani amb el frontal i li va comptar les pulsacions amb el rellotge de la Idoia.

—Cinquanta-vuit. Està millor que jo i millor que tots els que dormim al costat de l'estufa. Pot baixar.

El que la Fani es va endur ho van dir en veu alta, perquè en onze dies s'hi havia après que el que no es deia en veu alta acabava faltant.

Els tres folis de la Mercedes, la còpia a mà de l'expedient 47/2021 i de les dues fulles roses, dins d'una bossa de congelats tancada amb dues gomes. Els grampons, que eren els seus, de feina, i les botes que ja portava posades, les úniques de la casa amb la sola sencera. La sonda d'alumini d'en Txomin, que ell va deixar damunt de la taula i va empènyer amb dos dits fins a l'altre costat sense dir res. La ràdio portàtil de la farmaciola del club, amb piles noves de la caixa dels sensors de la Fani, les mateixes amb què va el registrador; les dues bateries de la ràdio gran no es van tocar, la de dotze coma u continua posada i la d'onze coma quatre continua a l'ampit del nord, perquè són les que han de parlar amb el club fins al dia dotze. I el registrador, que és una caixa grisa de la mida d'un llibre de butxaca amb la paraula DATALOGGER en relleu a la tapa, i que des del sisè dia apuntava cada deu segons la temperatura i el monòxid d'aquella casa.

—Això m'ho enduc jo —va dir la Fani.

—Això ens deixa a cegues —va dir la Idoia.

—Sí.

—Ja ho sé —va dir la Idoia—. Ho he decidit aquesta nit i ho escriuré amb el meu nom. A dins hi ha els cent quaranta de la llitera de la Lena i els cent vint-i-un que aquella mateixa llitera continuava marcant després del pedaç, amb l'hora i amb el dia, i això és el que farà que l'helicòpter pugi amb oxigen en lloc de mantes, i el que posarà l'expedient del 2021 damunt la taula d'algú. Aquí baix ja sabem el que sabem. Quan encenguem el motor a les dotze i mitja, obrim la porta del passadís cada hora i ens comptem, i jo porto el compte.

De la ràdio portàtil se'n va parlar trenta segons, perquè ahir ja va sortir per aquella porta. En Txomin i en Ramiro se la van endur al portell i van tornar amb ella sense haver-la encesa, i en Txomin la va deixar altra vegada a la farmaciola dient l'única cosa que importava: del portell al refugi s'hi sent, i del refugi al club no s'hi sent res. El club és a divuit quilòmetres i darrere de dos serrats, i per això en onze dies la ràdio que importava va ser sempre la gran, la de la una i les vuit. Però el corredor de Larrondo comença cent metres per sota de la porta, i els dos primers terços es veuen des de la contrafinestra del dormitori alt, la que la Idoia va obrir el primer dia.

—No parlaré —va dir la Fani—. Parlar gasta i amb guants i amb vent no s'entén. Premeré el botó sense dir res. Això obre la portadora, que arriba molt més lluny que una veu que s'entengui. I escoltar gasta trenta vegades menys que parlar: tres hores amb l'altaveu obert costen menys que un torn de set minuts. Tot i així, avui la trucada de la una la feu en tres.

Va quedar pactat així, i l'Aitor ho va escriure a la primera pàgina de la llibreta amb lletres grans perquè ho veiés tothom des de la taula: un clic cada mitja hora mentre el refugi la vegi, continuo. Tres clics, sóc a la fageda. Una hora sense cap clic, surten la Idoia i en Ramiro pels jalons.

Va sortir a les vuit i cinc. Va tancar la porta ella mateixa i ningú no va sortir a mirar, perquè en Txomin va dir que nou persones a la neu de la porta no li servien de res.

A les vuit i trenta-cinc, un clic. A les nou i cinc, un clic. A les nou i trenta-cinc, un clic, i al menjador algú va riure de no res.

A les deu i cinc no hi va haver res. A les deu i set tampoc. La Idoia es va posar les botes a les deu i nou sense dir una paraula i en Ramiro va agafar la corda de vuit del ganxo de l'entrada. A les deu i catorze, nou minuts tard, l'altaveu es va obrir una vegada, curt, i es va tancar.

—Està al forat —va dir en Txomin, que feia dues hores que era a dalt amb la contrafinestra oberta un pam—. Allà s'hi tarda. Allà hi vaig tardar jo, i baixant en Fermín.

A tres quarts d'onze, un clic.

A un quart de dotze, tres hores i deu minuts després que la Fani tanqués la porta, l'altaveu de la ràdio es va obrir tres vegades seguides. L'Aitor va apuntar l'hora a la línia que li tocava i a sota va escriure el que havien pactat que significava, perquè no calia interpretar res: la Fani és a la fageda. Fora de la placa i fora del gel.