Margen
2014, Berlín. Quaranta voluntaris van tenir les mans mitja hora en aigua a quaranta graus i les van treure amb els capcirons plegats. Aquell plec l'ordena el sistema nerviós simpàtic. El que el laboratori de Gary Lewin, al Centre Max Delbrück de Medicina Molecular, volia esbrinar era per a què serveix.
Després del bany, els quaranta es van posar a passar bales, daus i peses de llautó d'un recipient a un altre per un forat de cinc centímetres, unes vegades secs i altres submergits. Amb els dits plegats no ho van fer millor. Van mesurar a més l'agudesa tàctil a part, recolzant al capciró reixetes de solcs cada vegada més junts i preguntant en quina direcció anaven, i tampoc no va millorar. El treball va sortir a PLOS ONE: les arrugues de l'aigua no milloren ni el tacte ni la destresa amb objectes mullats.
Allò venia a discutir el que s'havia publicat l'any anterior.
2013, Newcastle. Kyriacos Kareklas, Daniel Nettle i Tom Smulders van demanar a vint persones que passessin trenta-nou bales de vidre i sis ploms de pescar d'un contenidor a un altre, amb les mans seques i amb les mans després del mateix bany de mitja hora. Amb els objectes submergits, els dits arrugats van fer la feina al voltant d'un 12 % més de pressa. Amb els objectes secs, cap avantatge. Cada voluntari va passar per les dues condicions, amb els dits secs i amb els dits plegats, de manera que cadascú era el seu propi control, i l'ordre es va repartir a l'atzar perquè no comptés el que s'aprèn repetint la tasca. Ho van publicar a Biology Letters i va ser la primera vegada que algú posava un número a la idea que les arrugues serveixen per a alguna cosa.
La idea era de dos anys abans.
2011. Mark Changizi, biòleg teòric, i tres col·legues es van fixar en la forma del dibuix. Les arrugues d'un capciró no són un remolí ni una quadrícula: són canals que surten del centre del dit i baixen cap a les vores, s'uneixen els uns amb els altres i mai no es tanquen en illa. És la topologia d'una xarxa de drenatge, la de les conques dels rius vistes des de dalt, i també la del dibuix d'un pneumàtic de pluja: un sistema perquè l'aigua escapi per sota quan prems. Ho van anomenar «empremtes de pluja» i ho van publicar a Brain, Behavior and Evolution. Changizi hi va afegir un argument que no era de forma sinó de família: el plegat en aigua està documentat també en macacos, i un tret que apareix en altres primats s'assembla més a una funció heretada que a una avaria de la pell.
Anys setanta. Les arrugues de l'aigua entren a les consultes de neurologia i de cirurgia de la mà com a prova diagnòstica. Es diu, sense més adorn, la prova de l'arruga: es fica la mà en aigua a uns quaranta graus, s'espera mitja hora i es mira quins dits s'han plegat i quins no. Serveix amb criatures petites i amb pacients que no poden col·laborar en un estudi de conducció nerviosa, perquè no cal que entenguin res, ni que aguantin un electrode, ni que diguin si noten alguna cosa.
El que la fa fiable no és la finor de l'aparell, que no hi ha aparell, sinó que cada persona porta posat el seu propi grup de control: es comparen els dits homòlegs de les dues mans, ficats a la vegada, en la mateixa aigua i durant la mateixa estona. I a l'inrevés, el dia que un cirurgià vol saber si el nervi que va cosir fa nou mesos ha tornat a manar sobre els vasos d'aquell capciró, té un cossi i mitja hora.
La pell dels capcirons, dels palmells, de les plantes i de la cara interior dels dits no té pèl: és pell glabra, i és l'única que s'arruga. Al cap de tres a cinc minuts en aigua, les fibres del sistema nerviós simpàtic ordenen que s'estrenyin els vasos sanguinis que hi ha just a sota d'aquella pell. En estrènyer-se, el volum del que hi ha a sota baixa una mica. I la pell, que està ancorada al teixit de dins per milers de lligaments diminuts i no pot encongir-se lliurement, fa l'única cosa que pot fer: doblegar-se en crestes i solcs. L'aigua calenta ho aconsegueix molt abans que la freda, i els laboratoris deixen la mà a dins mitja hora perquè volen el plec sencer i no el seu primer indici. Quan treus la mà, tarda entre deu i vint minuts a tornar al seu lloc.
Els mateixos nervis que donen aquella ordre són els que obren les glàndules de la suor d'aquella mateixa pell, i van junts: un dit que no sua tampoc no s'arruga. És la raó per la qual als pacients operats de sudoració excessiva de les mans —una simpatectomia toràcica, que consisteix precisament a interrompre aquella via— els deixa de funcionar també l'arruga a la mà tractada. No els passa res a la pell. Els falta el cable.
I existeix l'avaria contrària, que es diu arrugament aquagènic dels palmells: mans que es pleguen en dos o tres minuts i de manera exagerada, amb la pell blanquinosa i un aspecte de guant amarat que no correspon al temps que han estat a dins. S'ha descrit sobretot en persones amb fibrosi quística i en portadors del gen, i encaixa amb la història: en aquella malaltia està alterat el transport de sals a través de la pell, i les sals són les que governen l'aigua.
D'aquí se'n segueix una cosa que es pot comprovar en una banyera. Si el plec fos aigua entrant a la pell, s'arrugarien també el dors de la mà, l'avantbraç i l'esquena, i no s'arruguen; la temperatura seria igual, i no ho és; i no hi hauria manera de treure la mà dreta plegada i l'esquerra llisa del mateix cossi, a la vegada i amb el mateix sabó.
Això últim és el que van veure els primers.
1936. Thomas Lewis i George Pickering van publicar a Clinical Science un estudi sobre els canvis circulatoris en els dits de pacients amb malalties del sistema nerviós. Entre altres coses van ficar en aigua les mans de persones amb el nervi mitjà lesionat. Els dits que depenien del nervi danyat van sortir de l'aigua llisos. Els de la mà sana, plegats, en el mateix cossi, a la mateixa temperatura i durant el mateix temps. Noranta anys després aquell continua sent l'experiment que es repeteix a la consulta, i tot el que cal per muntar-lo és un cossi, aigua calenta i un rellotge de polsera.