MargenHi vaig tornar una última vegada. No pel rellotge: pel llibre. Havia passat dues setmanes sense dormir del costat esquerre, pensant en aquella entrada a mig complir, i vaig decidir que hi ha dues classes de persones: les que, podent saber quan perdran una cosa, llegeixen el llibre, i les que el tanquen. Jo el tancaria. Amb el mosso al davant, amb les dues mans, per sempre.
Amberes estava diferent. L'aigua havia baixat un metre; es veien les vies, negres i netes com acabades de greixar. El mosso esperava a la vora de l'andana amb la gorra posada i el llibre sota el braç, i per primera vegada no estava etiquetant res.
—Arriba el comboi —va dir—. Cada tants anys baixa la marea i passa a recollir. Aquesta nit toca. M'alegro que hi sigui: el registre demana dues signatures i fa un segle que signo sol.
—A recollir què?
—El reclamat. —Va assenyalar les fileres amb la barbeta—. Vostè es pensa que guardo tot això per gust? Això és una consigna, senyoreta Vera, no un museu. Quan algú, a dalt, troba a faltar una cosa amb prou força, l'objecte es reclama sol. El comboi el retorna. Un guant apareix darrere d'un armari on s'havia buscat cent vegades. Una carta arriba amb seixanta anys de retard i el carter jura que era al fons de la saca. La gent diu quina casualitat, i a nosaltres ni una placa no ens posen.
El vaig sentir arribar abans de veure'l: un desplaçament d'aire antic, un grinyol educat. Va entrar a l'estació sense llums, sis vagons de fusta envernissada, i es va aturar amb una exactitud que ja no es fabrica. Les portes es van obrir soles.
Vam treballar tota la nit, el mosso i jo. Ell llegia el número, jo buscava l'objecte i el pujava al vagó: l'acordió, la maleta de cartró, centenars de cartes lligades per dècades, el guant de nen amb el seu mocador —«reclamat, per fi», va dir el mosso, i li va tremolar el galó. Vam carregar fins que el llibre va dir prou.
El rellotge del meu pare es va quedar al seu prestatge. No vaig preguntar. Hi ha dates que no es discuteixen a cap registre.
Quan el comboi se'n va anar, l'aigua va començar a pujar una altra vegada, mansa, cobrint les vies com qui estira un llençol. El mosso em va acompanyar a l'escala i em va allargar el llibre obert per l'última pàgina escrita.
«Núm. 14.313 — Estació d'Amberes, completa — Es va perdre el 1924 — La va plorar el mosso. Reclamada.»
—Dues signatures —va dir, oferint-me la ploma—. I pugi sense mirar enrere, que l'envà el tanquen ells.
Vaig signar. Vaig pujar. No vaig mirar.
El comunicat oficial diu que la filtració entre Fontana i Delicias va cessar sola, «causa no determinada», i la brigada ho va celebrar, perquè els misteris que s'arreglen sols són els preferits del torn de nit. L'envà, quan hi passo, està fred com tots els envans del món.
Només queda això, que no ho llegirà ningú. I una cosa més, que vaig trobar a la butxaca de la granota en arribar a casa, amb una etiqueta de cartró lligada amb cordill: un bitllet d'andana de 1924, sense fer servir. A l'etiqueta, aquella lletra polida que ja conec:
«Núm. 1 — Bitllet de tornada — No es perd — El guardarà la Vera, per si un dia troba a faltar molt alguna cosa.»