MargenNo vaig cridar, perquè l'ofici t'ensenya que en un túnel cridar és gastar aire. Vaig encendre la llanterna de recanvi amb la mà ferma i la veu no tant.
Davant meu, a tres passes, hi havia un home. Uniforme de la companyia, però de la companyia de fa un segle: botons de llautó, gorra de plat amb galó granat. Vell d'una manera estranya, com envelleixen les fotos i no la gent. En una mà sostenia el meu llum apagat; amb l'altra li estava lligant una etiqueta de cartró.
—No estava perduda —vaig dir—. Aquesta llanterna no està perduda. És meva i és aquí.
—Aquí és on són les coses perdudes —va contestar, sense aixecar la vista, amb una veu que sonava a andana: àmplia, amb eco propi—. I vostè té raó a mitges, que és com més se'n té. El llum ha arribat abans que la seva pèrdua. Passa, amb les visites.
Es deia —es diu, suposo— el mosso. El mosso dels objectes trobats d'Amberes, estació clausurada la mateixa nit de la seva inauguració, el 1924, «per allò de l'aigua», va dir, com qui esmenta un parent incòmode. La companyia va tapiar, els plànols van callar, i a ell el van oblidar a dins amb el llibre de registre i l'uniforme posat.
—Fa cent anys que és aquí?
—Fa cent anys que treballo aquí —va corregir, amb un orgull mínim—. Tot el que la ciutat perd acaba baixant. L'aigua ho porta. Jo ho asseco, ho etiqueto i ho guardo. Algú ha de portar el registre del que es perd; si no, la gent es pensa que les coses desapareixen, i les coses no desapareixen mai, senyoreta Vera. Només canvien d'estació.
Em va ensenyar les fileres: paraigües, cartes sense tirar, anells, un acordió, dentadures, medalles de guerra. Em va deixar tocar el guant de nen; no em va deixar tocar el mocador de sota. I llavors ho vaig veure, a la filera del fons, en un prestatge a l'altura dels ulls, amb la seva etiqueta numerada i el seu cordill.
Un rellotge de polsera amb la corretja cosida a mà, sargida amb fil de veles. El rellotge del meu pare. El que li vam posar al canell abans de tancar la caixa, fa nou anys.
—Això no pot ser aquí —vaig dir, i la llanterna em va tremolar de debò per primera vegada—. Això no es va perdre. Això es va enterrar.
El mosso va consultar el llibre sense pressa, resseguint la línia amb el dit enguantat, i em va llegir l'entrada amb la neutralitat dels funcionaris i dels oracles:
—«Núm. 9.041 — Rellotge de cavaller, corretja sargida — Es perdrà on es guarden els rellotges dels pares — El plorarà la Vera.» —Va tancar el llibre amb suavitat—. No ha arribat la data, senyoreta. Això no ho va perdre vostè.
I després, mirant-me per primera vegada als ulls, sota la gorra:
—Encara no.