MargenEl meu reflex badalla quan jo badallo, somriu quan somric, es pentina amb mi. Com ha de ser. Com ha estat sempre.
Aquest matí, mentre m'afaitava, ha abaixat la mà un segon abans que jo.
Un segon. No res. Un error de la vista, la son endarrerida, el cafè que encara no havia fet efecte. M'he quedat quiet, mirant-lo, i ell m'ha mirat quiet a mi, amb la cara de qui ha comès un error mínim i confia que ningú no se n'hagi adonat.
Des de llavors el vigilo. Li paro trampes: girs bruscos, ganyotes sense avisar, una salutació sobtada amb l'esquerra. Les supera totes. Perfecte, puntual, simètric.
Però aquesta nit, en apagar el llum del bany, amb el mirall ja a les fosques, l'he sentit.
Ha sospirat. D'alleujament.
Demà no penso mirar-me. Que aguanti ell la incertesa, per variar. Que aprengui què és passar-se el dia sencer sense saber si el de l'altra banda et copia o t'estudia.