MargenLa casa de la meva infantesa va sortir en un portal immobiliari i hi vaig anar, per nostàlgia, fent veure que era compradora.
Em va obrir una parella jove. Amables, una mica tímids. La casa feia olor com llavors: de cera i de sopa. Ho vaig atribuir a la suggestió.
Al passadís, em vaig aturar davant les fotos emmarcades. La platja de Comarruga, 1987. L'aniversari dels globus taronges. L'àvia amb la seva rebeca blava al sofà que era —ho juro— al mateix lloc.
Eren les nostres fotos. Era la meva família. En una hi sortia jo, amb sis anys, sense dents.
—I vostès per què venen? —vaig aconseguir preguntar.
La dona jove va mirar l'home jove amb una tristesa antiga, desproporcionada per a la seva edat, i em va contestar amb la veu de la meva mare:
—Perquè la nena no ve mai. I una casa on no ve ningú s'ha de deixar anar.
Me'n vaig anar sense acomiadar-me, tremolant. Al carrer vaig mirar el cartell: «ES VEN», i a sota, en lletra petita que només es llegeix si t'hi acostes molt: «a qui torni».