La talla exacta

El sastre de la cantonada em va aturar al carrer. Un home vell, elegant, amb el metre penjat del coll com una estola.

—Vingui dijous a recollir el seu vestit —va dir.

—Jo no he encarregat cap vestit.

Va consultar la llibreta, va passar una pàgina, i alguna cosa se li va refredar a la cara.

—Cert. Vostè no —es va disculpar—. Perdoni'm. Feina avançada.

Me'n vaig riure amb els amics explicant-ho: el sastre guillat que cus per a gent que no li encarrega res. Un d'ells va deixar de riure. Em va explicar que al seu pare el mateix sastre li havia dit el mateix, anys enrere. Que el seu pare va recollir el vestit el dijous, per seguir-li el corrent. Que era perfecte: les espatlles, el llarg, la màniga. La talla exacta.

—I? —vaig preguntar.

—El vam enterrar amb ell aquell diumenge.

Avui és dijous. M'he passat tot el dia fent marrades per no passar per la cantonada. Però acaben de trucar al timbre, i per l'espiell es veu una funda de vestit penjada del braç d'algú que espera amb moltíssima paciència.