La grua

L'obra del davant està aturada des del març. De dia, la grua és una ratlla rovellada contra el cel; de nit, quan s'apaguen les cuines, gira a poc a poc fins a aturar-se davant de la finestra de l'Andrés. Ningú no puja a la cabina. Ell ja ni s'aboca a comprovar-ho.

Ho va descobrir a l'abril, una matinada d'insomni: el ganxo baixant net, sense soroll, fins a l'altura de l'ampit. S'hi va quedar un minut, balancejant-se a penes, com una mà oberta. L'Andrés hi va penjar el primer que va trobar: la carmanyola del sopar, amb dues croquetes. A trenc d'alba, la carmanyola esperava a l'ampit, buida i fregada.

Des de llavors hi penja coses petites. Pa amb oli. Un transistor de piles. Al gener, sense saber per què, una bufanda.

Aquest matí han vingut a desmuntar la grua. L'Andrés ha baixat al carrer amb el cap cot, sentint-se una mica ridícul. L'operari que descargolava la cabina li ha allargat un paquet sense mirar-lo. «Això era a dins», ha dit. «I la cabina estava tancada des del març.» Era la bufanda, plegada amb cura. Feia olor de cafè acabat de fer.