Va ser la millor del món amb un instrument que no es toca

Clara Reisenberg tenia quatre anys quan la van admetre al Conservatori Imperial de Sant Petersburg, i fins avui ningú no hi ha entrat més jove. Era 1915, havia nascut a Vílnius el 9 de març de 1911 i era tan petita que va fer l'audició dreta damunt d'una taula. La van acceptar per a violí i la van posar amb Leopold Auer, el pedagog que havia format Jascha Heifetz i Mischa Elman, és a dir, l'home a qui enviaven els nens dels quals s'esperava tot.

Perquè el que va venir després no va ser una carrera. Va ser la revolució, la guerra civil i cinc anys de menjar poc. La família va anar sortint cap al sud i cap a l'oest amb l'instrument i poca cosa més, i va arribar als Estats Units el 1921. Clara tenia deu anys i havia passat la meitat de la seva vida sense nodrir-se bé, en els anys en què es forma el cartílag de les articulacions.

El braç de l'arc va ser el primer a avisar: dolor, i després una mà dreta que no aguantava la pressió que exigeix una corda quatre hores al dia. A Nova York havia continuat estudiant violí amb Auer, que també havia emigrat, i el 1928 el Curtis Institute de Filadèlfia la va admetre per seguir amb ell. Va durar menys de dos mesos: el dolor va tornar al cap de poques setmanes i al novembre va deixar l'escola. Els metges van posar nom a allò que la desnutrició havia fet a les seves articulacions i als seus tendons: artritis. Tenia disset anys. L'alumna més jove de la història del Conservatori Imperial de Sant Petersburg va deixar el violí. El braç no arribava al final del concert.

El que va fer llavors no té precedent en la música.

Lev Sergueievitx Termen, enginyer i físic soviètic, que a Occident signava Leon Theremin, havia inventat als anys vint un aparell que sonava quan li acostaves les mans. Funciona per capacitat elèctrica: dues antenes generen camps, i el teu propi cos, en entrar-hi, els altera. Una antena vertical controla la nota; un anell horitzontal, el volum. No hi ha tecles ni cordes ni broquet: no hi ha res per prémer. No es toca. Se li posa el cos al davant.

Termen el va presentar a Europa i va arribar a Nova York al final dels anys vint. La RCA li va comprar la llicència i el 1929 el va posar a la venda com a moble de saló; se'n van vendre uns cinc-cents i va ser un fracàs gairebé immediat. La raó de fons no va ser l'any: sense tecles no hi ha lloc on posar el dit. La nota és un punt a l'aire, i el punt es mou si et mous tu.

Clara Reisenberg va conèixer Termen a Nova York. Hi anava amb l'oïda d'una violinista formada per Auer i amb les mans trencades, i es va trobar davant d'un instrument que exigia exactament el que a ella li quedava —afinació absoluta, memòria de posicions, control mil·limètric— i res del que havia perdut, perquè no calia prémer res.

El que va passar a partir d'aquí és una col·laboració tècnica, no un romanç, tot i que Termen va intentar que fos les dues coses: li va demanar matrimoni i ella li va dir que no. Es va casar amb un advocat, Robert Rockmore, i amb el seu cognom va signar la resta de la seva vida.

Ella li va demanar canvis i ell els va fer. El principal: l'anell del volum responia massa a poc a poc. En un theremin de saló, el so puja i baixa com una sirena, i per això l'instrument es va fer famós per fer de fantasma; el que no es podia fer era tallar una nota neta i començar la següent. Termen li va construir instruments a mida amb una resposta de volum molt més ràpida i amb el camp de la nota ajustat a la seva manera de mesurar l'espai.

Amb això, ella va inventar la tècnica. I aquí hi ha el que la separa de tots els altres: els aficionats tocaven el theremin lliscant la mà, buscant la nota com es busca un interruptor a les fosques. Clara Rockmore va deixar de lliscar. Va fixar posicions dels dits —una configuració de la mà per a cada interval— i va aprendre a saltar d'una nota a una altra obrint i tancant la mà a l'aire, sense recórrer el camí que hi ha entre les dues. Al mateix temps, amb la mà esquerra, entrava i sortia de l'anell per articular: cada nota començava i acabava quan ella decidia. Li va posar a l'instrument l'única cosa que no tenia, que era el punt i la coma.

Es diu digitació aèria i la va inventar ella.

Hi ha un detall que explica per què ningú més no ho va aconseguir. En un theremin l'intèrpret forma part del circuit: la nota depèn de la capacitat elèctrica del cos sencer, no només de la mà. Si gires el cap, la nota es mou. Si respires fondo, es mou. Tocar-lo afinat exigeix quedar-se absolutament quiet de les espatlles cap avall durant tota la peça i moure només dues mans, i exigeix a més saber a què sona un fa sostingut abans de produir-lo, perquè no hi ha res per mirar. Clara Rockmore tenia oïda absoluta i tots els anys d'Auer a sobre, primer a Rússia i després a Nova York. Amb el theremin al davant, això era tot l'equipament que calia.

Va debutar com a solista el 30 d'octubre de 1934, al Town Hall de Nova York. Després va venir l'orquestra: el «Schelomo» de Bloch amb l'Orquestra de Filadèlfia i l'estrena d'un concert que Anis Fuleihan va escriure per a ella, dirigit per Leopold Stokowski. Entre 1940 i 1943 va travessar el país tres vegades de costa a costa en gira amb el baix-baríton Paul Robeson. S'acompanyava al piano amb la seva germana Nadia, la concertista, en un repertori que no existia: no hi ha obres clàssiques escrites per a theremin, així que tocava Rakhmàninov, Ravel i Saint-Saëns, transcrits, i algun encàrrec nou. La seva peça de firma era la "Vocalise" de Rakhmàninov, escrita per a una veu que canta sense dir paraules, que a les seves mans tampoc no en necessitava. Els crítics de l'època escrivien sobre el vibrato i sobre l'afinació, no sobre el truc.

El 1945, la banda sonora de "Recorda", de Hitchcock, va fer servir un theremin per al vertigen del protagonista. La partitura de Miklós Rózsa per a aquella pel·lícula va guanyar l'Oscar de 1946, i el so va entrar dins el premi. El 1951, "Ultimàtum a la Terra" el va fer servir per als plats voladors. En vint anys, el so que Clara Rockmore havia convertit en un instrument de concert va quedar fixat al cap del públic com l'efecte del sobrenatural i dels marcians. Li demanaven el soroll. Ella es negava a fer el soroll.

Les sales se li van anar tancant i va passar tres dècades gairebé sense gravar.

La va rescatar un fabricant. Robert Moog havia muntat theremins de jove, abans dels sintetitzadors que porten el seu cognom, i sabia perfectament qui era ella. Als anys setanta, ell i la seva dona, Shirleigh, la van convèncer per ficar-se en un estudi. Clara tenia seixanta i molts i feia mitja vida que no tenia públic. Nadia es va asseure al piano, com el 1934. El disc va sortir el 1977 i es va dir "The Art of the Theremin".

Va ser el que la va posar altra vegada al mapa, i aquesta vegada per quedar-s'hi: d'aquell disc surten les gravacions que qualsevol pot escoltar avui, i d'aquell disc va sortir la tècnica que s'ensenya avui: Lydia Kavina, neboda néta de Termen i alumna seva des dels nou anys, va començar a fer classe amb aquells enregistraments al davant. El 1993 va aparèixer al documental "Theremin: An Electronic Odyssey", ja amb vuitanta-dos anys, explicant amb les mans allò que havia tardat mitja vida a aconseguir que la deixessin explicar. Va morir a Nova York el 10 de maig de 1998, als vuitanta-set.

A les preses de 1977, en acabar cada frase musical, feia el mateix que havia començat a fer quaranta-set anys abans perquè allò deixés de ser una sirena: acostava a poc a poc la mà esquerra a l'anell del volum, fins a enganxar-la, i tancava la nota en sec.