Els bots intactes del Mary Celeste els va posar Conan Doyle

El gener de 1884, la revista londinenca Cornhill Magazine va publicar sense signatura un relat titulat «La declaració de J. Habakuk Jephson». L'havia escrit un metge de vint-i-quatre anys que feia consulta a Southsea, als afores de Portsmouth, i que encara trigaria tres anys a inventar Sherlock Holmes: Arthur Conan Doyle. Al relat, el vaixell apareix navegant sol per l'Atlàntic i sencer: els bots penjats dels seus pescants, la bodega sense una gota d'aigua i una bobina de seda dreta damunt d'una taula. I es deia «Marie Celeste».

El de debò es deia Mary Celeste, li faltava el bot i duia poc més d'un metre d'aigua a la bodega.

El que hi ha, en canvi, és un expedient. El bergantí de 282 tones va sortir del port de Nova York el 7 de novembre de 1872 amb destinació a Gènova i amb 1.701 barrils d'alcohol desnaturalitzat a la bodega: alcohol industrial, del que aleshores es feia servir per encapçalar vins italians.

A bord hi anaven deu persones. El capità, Benjamin Spooner Briggs, 37 anys, fill i germà de capitans, abstemi i de missa. La seva dona, Sarah Elizabeth. La seva filla Sophia Matilda, de dos anys. I set homes de tripulació: el primer oficial Albert Richardson, el segon Andrew Gilling, el cuiner Edward Head i quatre mariners alemanys, entre ells els germans Volkert i Boz Lorenzen. El fill gran dels Briggs, Arthur, de set anys, es va quedar a Marion, Massachusetts, amb la seva àvia, perquè havia començat l'escola.

El vaixell ja tenia la seva pròpia mala fama. S'havia construït el 1861 a Spencer's Island, a Nova Escòcia, i es deia Amazon. El seu primer capità va morir nou dies després de fer-se'n càrrec; el 1867 va encallar a Cap Bretó i el van vendre per pocs diners. Uns armadors de Nova York el van reparar, li van posar bandera nord-americana i el van rebatejar Mary Celeste. Briggs, a més, en tenia una part de la propietat: hi havia posat diners seus.

El 4 de desembre —el quadern de bord de l'altre vaixell va anotar el 5, perquè al mar el dia començava al migdia— el bergantí canadenc Dei Gratia es va creuar amb el Mary Celeste a unes quatre-centes milles a l'est de les Açores. Navegava amb part del velam posat, fent tentines i sense ningú al timó. Del capità del Dei Gratia, David Morehouse, s'explica que havia sopat amb Briggs a Nova York uns dies abans que tots dos salpessin; ho va contar la seva vídua cinquanta anys després i a l'expedient no hi consta.

Hi va pujar el seu primer oficial, Oliver Deveau. Això és el que va trobar.

No hi era el bot. El Mary Celeste duia un yawl —una llanxa de sis metres— amarrat damunt l'escotilla principal, i faltava; a més, hi havia un tros de barana desmuntat, el gest exacte de qui arria una embarcació amb temps i no de qui surt corrent. Hi havia poc més d'un metre d'aigua a la bodega: molta aigua, però no una via d'aigua mortal per a un vaixell carregat de barrils. Una de les dues bombes estava desarmada, amb la sonda fora. L'escotilla de proa i la del pallol de popa eren obertes. Quedaven sis mesos de menjar i d'aigua potable. I quedaven les coses: la màquina de cosir de la Sarah, el seu petit harmònium, els impermeables dels mariners, les seves botes, les seves pipes. Deveau va declarar que el vaixell semblava abandonat amb pressa i que ningú no s'havia endut res seu.

L'última anotació de la pissarra de derrota estava datada el 25 de novembre a les vuit del matí. Donava la posició a sis milles de l'illa de Santa Maria, a les Açores. Entre aquella línia i la trobada amb el Dei Gratia, el vaixell havia continuat navegant nou dies sense tripulació.

Deveau i dos mariners es van quedar a bord del Mary Celeste i el van portar ells sols fins a Gibraltar: més de sis-centes milles amb tres homes per a un vaixell amb vuit de dotació, fent guàrdies de quatre hores i dormint per torns. Van entrar al port el 13 de desembre, un dia després que el seu propi vaixell. El primer que es van trobar al moll va ser una vista judicial oberta contra ells.

A Gibraltar hi va haver tres mesos de vista judicial, i l'home que la va dirigir, el fiscal Frederick Solly-Flood, estava convençut que allà hi havia un crim. Va sospitar de la tripulació del Dei Gratia, va sospitar d'un motí, va sospitar de l'alcohol de la càrrega. Va fer analitzar unes taques d'un sabre que va aparèixer sota el llit del capità: no eren sang. No va trobar res. Al final, el tribunal va concedir al Dei Gratia 1.700 lliures de premi per salvament —uns 8.500 dòlars d'aleshores— sobre una taxació de 42.643 dòlars, el buc i la càrrega: un cinquè, quan el corrent era força més. És la pista més clara de què pensava el tribunal: no va acusar ningú, però tampoc no va deixar ningú net.

La dada que probablement ho explica tot va arribar després, a Gènova, en descarregar: nou dels 1.701 barrils estaven buits. Aquells nou eren de roure vermell; els altres 1.692, de roure blanc. El roure vermell és més porós. Un vaixell tancat, un mar càlid i un alcohol que s'evapora donen una bodega plena de vapors inflamables, i això sí que és una raó per ficar nou adults i una nena de dos anys en aquella llanxa i allunyar-se una mica a esperar que no passés res.

Hi ha una segona explicació seriosa, de 2007, en un documental de la investigadora Anne MacGregor: la bomba desarmada. Si Briggs va sondar malament, va poder creure que el vaixell s'estava omplint d'aigua quan no era veritat; i si el cronòmetre anava enrere, va poder pensar que Santa Maria quedava més a prop del que era i que hi arribarien a rem.

A les dues explicacions passa el mateix: es perd el bot i el vaixell continua navegant sol. I de les deu persones mai no va aparèixer res: ni un cos, ni el yawl, ni una post amb el seu nom.

L'expedient descarta, a més, tres coses. No van ser pirates: la càrrega va arribar sencera a Gènova, els diners del capità continuaven al seu camarot i les joies de la Sarah no se les va endur ningú. No va ser un abordatge: no apareix ni un sol dany de baralla, ni a la fusta ni a l'aparell. I no hi va haver tempesta capaç d'escombrar la coberta: el velam va aguantar nou dies de navegació en solitari, cosa incompatible amb un mar que s'emporta deu persones. El que queda és una decisió presa a bord amb prou calma per desmuntar un tros de barana, i un error de càlcul del qual no va tornar ningú.

La càrrega es va vendre sencera i el flet es va cobrar. A Marion, Massachusetts, l'àvia d'Arthur Briggs va criar el nen en una família de capitans que havia perdut en una setmana el pare, la mare i la germana petita de dos anys, i que mai no va rebre un paper oficial que expliqués com.

Aquell era el forat, i la ficció el va omplir. El relat de Doyle va agradar tant que el van reproduir diaris com a testimoni real. El cònsol dels Estats Units a Gibraltar, Horatio Sprague, va arribar a preguntar per escrit qui era aquell Jephson que deia haver estat a bord, i Solly-Flood va despatxar el relat com una invenció de principi a fi. El 1913, la revista The Strand va publicar un altre suposat supervivent, un tal Abel Fosdyk, amb una versió encara més esbojarrada. El sopar sense tocar i el foc encès a la cuina tampoc no són de Doyle: van sortir al Los Angeles Times del 9 de juny de 1883, set mesos abans del relat. El te tebi a les tasses i el gat adormit en un armari els van afegir els que van venir després, copiant-se els uns dels altres. Però el motlle era el seu, i fins i tot l'errada se li va quedar enganxada al vaixell: encara avui mig món l'anomena «Marie Celeste».

El Mary Celeste sí que va tenir un final documentat, i no és misteriós. El gener de 1885, el seu últim capità, Gilman Parker, el va carregar amb mercaderia sense valor assegurada en 30.000 dòlars i el va fer encallar a propòsit contra l'escull de Rochelois, davant la costa d'Haití. El frau es va descobrir, Parker va ser jutjat per barateria —aleshores un delicte que es castigava amb la mort—, el jurat no va arribar a condemnar-lo i ell va morir arruïnat abans que passés un any. La mercaderia que havia assegurat en 30.000 dòlars era, segons l'inventari del judici, botes de goma i menjar per a gats.