Neu

Visc sola a la muntanya des que vaig quedar-me vídua. Ningú no puja a l'hivern; la pista es talla amb la primera nevada i no l'obren fins al març.

Aquest matí ha clarejat tot blanc i he sortit a buscar llenya al cobert, cent metres escassos. Hi he anat, he carregat els braços, he tornat. En arribar a la porta m'he girat, com faig sempre, a mirar la vall en silenci.

Aleshores he vist les meves petjades a la neu. Una filera d'anada i una de tornada, les meves. I enganxada a elles, trepitjant exactament on jo havia trepitjat, una altra filera que venia del bosc, s'aturava a la meva esquena, i no en tornava a sortir.

Cap a dins de casa només hi entraven dues fileres de passes. Les d'anada no hi eren. Algú les havia esborrat amb cura. Algú que ja era a dins quan jo vaig sortir.