MargenL'absència no és un buit: és una línia que continua encara que li treguin els dos punts.
M'assec a la cantonada exacta on el temps gira i no torna mai amb la mateixa cara.
He mesurat la paciència amb l'únic regle que tinc: l'ombra, que s'allarga sense demanar-me permís.
Diuen que esperar és no fer res. Mentida. Espero amb les dues mans, amb la respiració, amb l'angle obtús de qui encara creu.
I quan arribes —si arribes— la geometria es desfà i només queda això: dos cossos, rodons, sense arestes, contra la tarda.