Inventari del que no pesa

Guardo en un calaix la paraula gairebé, que no tanca ni obre, que deixa la porta a l'alçada de l'espatlla.

Al seu costat, el minut en què vaig decidir no dir res i va ser el més semblant a dir-ho tot.

Guardo també el costum, aquell animal mans que em llepa la mà quan ja no la reconec.

I al fons, embolicada en un mocador, la certesa: la més lleugera de totes, la que es trenca si la miro de cara.

Tanco el calaix. Res d'això no pesa. Per això el calaix no cap en cap casa.