MargenLa meva filla guarda en una capseta de llauna les dents que li cauen. És un costum tendre, pensava jo, d'aquells que un recorda amb tendresa quan els fills ja són grans.
Ahir, mentre ella dormia, vaig obrir la capsa per comptar-les. Dotze dents petites, blanquíssimes, alineades com llavors.
Només n'hi han caigut quatre. Ho sé perquè jo mateixa vaig posar les monedes sota el seu coixí, una a una, comptant les nits.
Al matí li vaig preguntar, amb tota la calma que vaig poder fingir, de qui eren les altres vuit. Ella va deixar la cullera, em va mirar i va somriure amb tota la boca.
La tenia sencera. No li'n faltava ni una. Trenta-dues dents perfectes i, al fons dels seus ulls, la certesa tranquil·la de qui encara té molt lloc a la capsa.