MargenEn un carreró darrere del mercat va obrir una botiga sense aparador i amb un sol cartell: «Comprem nits d'insomni. Paguem bé». Jo en portava catorze sense dormir de veritat. Vaig entrar pensant que era una broma. Vaig sortir havent venut la pitjor nit de la meva vida.
Darrere el taulell hi havia una dona gran, tranquil·la, amb les mans de qui ha planxat molta roba d'altri. No hi havia productes als prestatges: només flascons de vidre, centenars, cadascun amb una etiqueta i una data.
—Què venen aquí exactament? —vaig preguntar.
—Res. Comprem —va dir ella—. Les seves nits dolentes. Les que passa donant voltes al llit repassant el que va fer malament. Ens les quedem, se les traiem de sobre, i vostè dorm. Quina em porta?
Vaig pensar a dir-ne qualsevol. Però el cap em va anar directe, com hi va sempre, a l'única nit que feia deu anys que no podia deixar anar: la de l'accident, la de la trucada, la d'haver penjat al meu germà dient-li que estava ocupat, mitja hora abans que el telèfon tornés a sonar amb una altra veu a l'altre costat.
Li ho vaig explicar sense voler-ho explicar. La dona va assentir a poc a poc, va agafar un flascó buit, el va destapar i me'l va acostar al front com qui recull l'ànima d'una espelma.
—Aquesta pesa —va dir—. Li pago el doble. Signi aquí i aquesta nit dormirà com no ha dormit en una dècada. No tornarà a recordar aquella nit. Se l'endú la casa.
I aleshores vaig entendre la lletra petita.
—No la recordaré? —vaig dir—. Cap part?
—Cap. Aquest és el tracte. Li trec el dolor, però el dolor va enganxat al record. No es poden separar. —Em va mirar per sobre de les ulleres—. Gairebé tothom signa. Prefereixen dormir.
Em vaig quedar mirant el flascó. A dins, tot just visible, es movia alguna cosa: la veu cansada del meu germà dient-me «no passa res, truca'm demà». La seva última frase. Embolicada en la pitjor nit de la meva vida, sí. Però seva. L'última que em quedava.
—I si me la vull quedar? —vaig preguntar.
La dona va somriure per primera vegada, i va ser un somriure bo, dels que no esperes en un lloc així.
—Aleshores vagi-se'n a casa i continuï sense dormir —va dir, tapant el flascó buit—. Hi ha gent que ve a vendre la seva nit més negra. I hi ha gent que, quan la veu dins del flascó, s'adona que és l'única cosa que no pensa vendre per res del món. Vostè és dels segons. Enhorabona. És més ric del que es pensa.
Vaig sortir al carreró sense cobrar i sense dormir. Aquella nit vaig tornar a donar voltes al llit, a repassar-ho tot, a sentir per dins la veu del meu germà dient-me que el truqués demà. Em va fer mal igual que sempre.
Però per primera vegada en deu anys, mentre em feia mal, li vaig contestar en veu alta: «Demà, sí. Tots els demans». I encara que no vaig dormir, vaig descansar.