Margen
L'edifici té sis plantes. Ho sé perquè visc a l'última: damunt meu ja només hi ha el terrat i les antenes. Però a la botonera de l'ascensor hi ha un set.
Els altres números estan desgastats, esborrats de tant dit. El set no: el set brilla, polit com el picaport d'una església. Algú el prem. Algú el prem molt.
El porter, quan li ho vaig preguntar, ni va alçar la vista: «Sis plantes».
Ahir a la nit vaig tornar tard i, amb les claus encara a la mà, el vaig prémer. La cabina va passar de llarg del meu pis sense frenar. Van ser tres, quatre segons: per l'escletxa de les portes va entrar una llum de tarda d'estiu i una olor inconfusible de mar.
Després l'ascensor va baixar sol i es va obrir a la sisena, al meu replà de sempre, com si res.
Aquest matí el porter m'ha aguantat la porta. Per primera vegada en nou anys m'ha mirat als ulls.
«Oi que fa olor de mar?»