Seixanta-vuit al menjador, cent quaranta a la llitera

Abans: un tub partit sota les teules d'Iratxeta fica fum del generador a mitja casa. Cinc dels nou tenen mal de cap.

Quedaven sis dies de gasoil quan la Fani Quiroga, geòloga de vint-i-vuit anys que va pujar a Iratxeta a canviar els sensors del vessant, va demanar permís per engegar el generador quaranta minuts amb els nou a dins, respirant el mateix que anava a mesurar l'aparell.

—No tinc cap altra manera —va dir—. El sensor mesura el que hi ha a l'aire ara. Amb el motor apagat des d'ahir a dos quarts de vuit, el que hi ha ara és el que queda, i el que queda no em diu el que vau respirar dormint.

La Mercedes Arriaga, jutgessa de pau jubilada que porta la comptabilitat del combustible a la contraportada del llibre de firmes, va recolzar la punta del llapis.

—Quaranta minuts de motor són tres litres i un terç, a cinc litres l'hora. Tres litres i un terç són la cinquena part de la ració d'avui. Digue'm què compro amb això. Els trec de l'hora i mitja d'ahir a la nit, que no vam encendre.

—Compres un número —va dir la Fani—. Ara mateix tenim cinc persones amb mal de cap i una discussió. Amb un número tenim una decisió.

En Ramiro Bouzas, quaranta-quatre anys, mestre d'aixa, era dret al costat de la porta des de l'esmorzar.

—La decisió ja la tenim. S'apaga i es baixa.

—Es baixa per on —va dir en Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja el correu del club a Iratxeta des del 1994. No ho va dir com una pregunta.

La Idoia Bergara, guarda del refugi i infermera d'urgències fins al 2019, va tallar pel mig. Va autoritzar els quaranta minuts amb tres condicions: el motor arrenca a les onze, els nou esperen junts a la cuina, asseguts i quiets, i qui no ho aguanti baixa a la llenyera, que és l'únic que queda vuit escalons per sota del menjador i on a en Ramiro se li treu el mal de cap, i ningú no dorm mentre estigui en marxa.

L'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda, fill de guia, es va oferir a quedar-se al dormitori petit amb el registrador a la mà per vigilar la pantalla.

—No —va dir la Idoia—. L'aparell es queda sol i la pantalla la llegim després. Tu portes el rellotge: em cantes els minuts des de la cuina i apuntes l'hora d'arrencada i la de parada.

La Fani va preparar el registrador a la taula llarga. És una caixa de la mida d'un llibre de butxaca, amb tres canals —temperatura, humitat i un sensor electroquímic de monòxid de carboni, que és el gas que surt de qualsevol cosa que crema malament i no fa gens d'olor— i una memòria que guarda una dada cada deu segons. Hi va posar piles noves de la caixa dels sensors del vessant i el va deixar estabilitzant-se vint minuts, que és el que aquella placa necessita abans que la seva corba signifiqui alguna cosa.

A les onze menys cinc el va deixar al menjador, damunt de la taula llarga, a l'altura de la cara d'algú assegut. Vint minuts al menjador i vint al dormitori: era el que donava de si un aparell per a dues habitacions.

El generador va arrencar a les onze i un minut. L'Aitor va cantar l'hora en veu alta i la Mercedes la va escriure. A les onze i vint-i-un la Fani va pujar la caixa al dormitori petit i la va penjar de la barra de la llitera de dalt, la de la Lena, a un pam d'on dorm el seu cap.

La Lena Bouzas, quaranta-un anys, muntanyenca i anestesista, es va asseure al banc de la cuina amb l'esquena a la paret i la porta del passadís tancada amb un sac enrotllat per sota. En Sabino Amantegui, seixanta-sis anys, guarda d'aquell refugi del 1991 al 2022, es va asseure al davant amb la manta tèrmica als genolls.

—Catorze hores i dos minuts —va dir la Lena—. Deu i vint els quatre primers dies, tres i dotze abans-d'ahir i la mitja hora d'ahir al matí, fins que la Idoia el va parar a dos quarts de vuit. Això és el que portem de motor amb el tub obert. Ho he tret de la llibreta de la Idoia i del sobre d'en Casimiro.

—Catorze i dos —va repetir en Sabino.

—I tu ho sabies dimarts a les set menys vint.

—Jo sabia que el tub estava obert. Us vaig sentir tots vuit a la cuina i pensava tapar-lo aquella mateixa tarda i tornar-vos el gasoil.

La Mercedes va tancar el llibre amb el dit a dins i va mirar en Sabino per primera vegada des que li va prendre declaració.

—Vostè va avisar el club la tardor del 2021. Això va dir ahir.

—Per escrit. Un informe de dos folis, amb la fotografia del solapament i el lloc exacte.

—I el 2022 el van cessar.

—Al maig.

—Per què?

En Sabino va tardar a contestar el que tardava sempre, que era menys del que semblava.

—No ho sé. Em va arribar un cessament de tres línies. Hi posava la data, hi posava que se m'agraïen els serveis i hi posava un número de registre. No hi posava per què.

—Guarda aquell paper?

—A casa, a Ochagavía. Aquí no.

La Mercedes va obrir el llibre per la contraportada, on hi porta els litres, i va escriure alguna cosa al marge, de costat, amb lletra petita. Després va dir, sense aixecar la vista, que un cessament amb número de registre és un cessament lligat a un altre document, i que un document que es guarda deixa còpia en algun arxiu del club.

En Casimiro Lete, setanta-un anys, soci veterà que ha pujat trenta hiverns a Iratxeta, va parlar des del banc del racó, on estava assegut amb la gorra posada dins de casa.

—Jo no m'adormo a les onze del matí. En trenta anys no m'he adormit a les onze del matí.

El motor va parar a les onze quaranta-un. L'Aitor va cantar l'hora. La Fani va esperar que l'aire dels passadissos es mogués el que hagués de moure's, va pujar al dormitori petit, va despenjar el registrador de la barra de la llitera i va tornar a la cuina amb ell contra el pit. Va endollar el cable al portàtil amb què baixa les dades dels sensors del vessant, que duia un trenta-un per cent de bateria, i va posar la pantalla de manera que la veiessin els nou a la vegada.

La corba del menjador pujava recta i s'aplanava als divuit minuts. La del dormitori, en els vint següents, no va arribar a aplanar-se.

—Seixanta-vuit —va dir la Fani—. Seixanta-vuit parts per milió al menjador, i allà es quedava quieta a partir dels divuit minuts: quan la corba s'aplana, el número ja és del lloc i no de l'estona, i per això val sense l'hora llarga que us vaig dir ahir. I cent quaranta al costat de la teva llitera, Lena, en vint minuts i encara pujant quan vam parar el motor: aquell no és el sostre, és el terra.

Ningú no va preguntar si allò era molt. La Lena Bouzas es va aixecar, es va posar davant de la pantalla i va dir en veu alta l'única cosa que calia traduir.

—El límit de vuit hores per a un lloc on es treballa són vint parts per milió, i el pic de quinze minuts, cent. Al costat de la meva llitera n'hi ha cent quaranta, i allà hem dormit sis nits.