Toques un nas i el cervell en compta dos

Creua l'índex sobre el dit del mig de la mateixa mà. Tanca els ulls i recolza entre els dos polpissos creuats la punta del teu nas. Molta gent nota dos nassos on només n'hi ha un.

És la il·lusió d'Aristòtil, que la va descriure fa més de dos mil anys. En la postura habitual, el costat exterior de l'índex i el costat exterior del dit del mig no poden tocar alhora un únic objecte petit: cada superfície informa d'un objecte situat en un lloc diferent. En creuar els dits portes aquelles dues superfícies a una combinació excepcional, però el mapa après conserva la seva interpretació de sempre i atribueix dues causes a dos contactes. Aquesta primera prova no toca els sensors del múscul: toca el mapa de la pell, que treballa amb la postura que li passa la propiocepció.

Funciona igual amb un pèsol o amb la goma d'un llapis, i es desfà així que mires: n'hi ha prou amb obrir els ulls perquè el nombre d'objectes torni a un. La visió guanya la discussió immediatament perquè ofereix una explicació més estable: un nas, dos punts de contacte.

El que acabes d'enganyar es diu propiocepció, la percepció de la posició i el moviment del propi cos. Estira ara una mà sota la taula i mou el polze sense mirar-lo: saps on és perquè el teu cervell calcula la seva posició. No porta cap cinta mètrica dins del braç ni rep cap fotografia contínua. Combina senyals de músculs, tendons, articulacions i pell, tria les que solen ser fiables i construeix una resposta abans que hagis de pensar-la. Si aquelles fonts expliquen històries incompatibles, no atura el sistema per investigar: tria la interpretació que encaixa millor amb la seva experiència.

Queden quatre muntatges més. Els dos següents els fas sol; els dos últims necessiten un ajudant.

Obre els braços en creu, tanca els ulls i ajunta a poc a poc les puntes dels dos índexs davant del pit. Fes-ho una sola vegada, sense buscar-les. La majoria falla per un o dos centímetres: un dit passa per sobre de l'altre, o es creuen. Obre un ull i repeteix: ara es troben a la primera. És la mateixa prova que un neuròleg demana en una consulta, i no mesura punteria, mesura de quant es fia el teu cervell del que li expliquen els braços quan no té amb què contrastar-ho. Amb els ulls oberts no necessita fiar-se: mira.

Oskar Kohnstamm va descriure el tercer el 1915, i al laboratori encara es fa servir per estudiar el moviment involuntari. Posa't al marc d'una porta, deixa els braços penjant i empeny els dorsos de les mans cap enfora contra els muntants, amb força sostinguda i sense estrebades, durant trenta segons llargs. Compta a poc a poc. En acabar, fes un pas endavant, surt del marc i deixa els braços morts sense intentar res.

En molta gent els braços comencen a pujar sols. No és que et vingui de gust aixecar-los: s'aixequen, a poc a poc, i si intentes aturar-los notes que has de fer força per impedir-ho. Una contracció intensa i mantinguda pot deixar una postcontracció involuntària als músculs que separen el braç del cos, i quan desapareix el muntant aquella activació ja no troba res contra què empènyer. No li passa a tothom i el que dura canvia molt d'una persona a una altra; se sol observar durant desenes de segons. Al laboratori la prova es fa amb la vista tapada, perquè mirar el braç hi fica un senyal que competeix amb el del múscul. I mentre el braç puja, la teva sensació d'estar quiet segueix intacta.

Busca per a la quarta prova una mà de goma d'aspecte realista o omple un guant fins que conservi una forma semblant a la teva. Necessites a més un cartró, dos pinzells iguals i una altra persona. Seu davant d'una taula. Col·loca una de les teves mans darrere del cartró perquè no la puguis veure i posa la falsa al davant, orientada igual i aproximadament en la posició que podria ocupar el teu braç. Mira només la falsa.

Demana a l'altra persona que passi un pinzell per un dit de la teva mà oculta i l'altre pel mateix dit de la mà falsa, alhora, en la mateixa direcció i amb el mateix ritme. A l'experiment original el pinzellat es va mantenir deu minuts; compta amb uns quants, no amb un. Concentra't en el pinzell que veus. Part dels participants va acabar localitzant el frec a la mà artificial i sentint un cert grau de pertinença sobre ella.

Matthew Botvinick i Jonathan Cohen van descriure aquella transferència a Nature el 1998. La sincronia és decisiva: si els dos pinzells van a desfasament, l'explicació conjunta perd força. La vista afirma «toquen aquella mà» i la pell afirma «em toquen ara»; quan els dos senyals coincideixen, el cervell pot acceptar que la mà visible forma part del cos i desplaçar-hi la posició sentida de la mà real.

Reserva l'última prova per quan tinguis un aparell de massatge capaç de mantenir una vibració ràpida i constant, propera als cent cicles per segon.

Seu, tanca els ulls i toca suaument la punta del nas amb els dits d'una mà. Mantén el colze doblegat sense fer força. Demana a l'altra persona que recolzi l'aparell sobre el tendó del bíceps, la banda ferma que hi ha prop del plec interior del colze i mai sobre l'articulació, durant uns segons, i que el retiri si molesta.

La vibració activa els fusos musculars, els sensors que informen dels canvis de longitud del múscul. Per al sistema nerviós, aquella descàrrega s'assembla al senyal que el bíceps s'allarga i el colze s'estén. Però els teus dits continuen tocant el nas. El cervell ha de reconciliar les dues notícies: la mà sembla allunyar-se de la cara i, alhora, segueix unida a ella pel tacte. Algunes persones senten llavors que el nas s'estira, que els dits s'allarguen o que totes dues parts canvien de forma.

James Lackner va publicar a Brain, el 1988, experiments en què la vibració muscular modificava en pocs segons la forma i l'orientació corporals percebudes. L'anomenada il·lusió de Pinotxo és especialment clara perquè enfronta un senyal muscular manipulat amb un contacte facial que roman fix. Davant del conflicte, el càlcul creu abans el múscul que la cara.

La freqüència importa, i per això no val qualsevol aparell: els sensors que responen així treballen sobretot entre els setanta i els cent vint cicles per segon, i fora d'aquella banda la il·lusió s'apaga. Canvia de múscul i canvia el sentit: amb la vibració sobre el tríceps, el múscul que estira el colze, el cervell dedueix el contrari, que el braç es doblega, i hi ha qui sent llavors que el dit se li enfonsa a la cara.

Tanca els ulls, creua ja l'índex i el dit del mig i toca una sola vegada la punta del teu nas.