Una illa va sortir del mar el 1831 i va durar cinc mesos

El 10 de juliol de 1831, a uns quaranta-cinc quilòmetres al sud-oest de Sciacca, a la costa sud de Sicília, els vaixells que feien aquella ruta van començar a comunicar una columna d'aigua i vapor que sortia de mar obert. La carta nàutica hi donava cent braces de fons: uns cent vuitanta metres. Nou dies més tard hi havia una illa en aquell punt, i al desembre ja no hi era. En menys de tres mesos l'havien batejada tres vegades en tres idiomes.

El que pujava era un dels cons del camp volcànic submergit que avui s'anomena Campi Flegrei del Mar de Sicília, al canal que separa Sicília de Tunísia. L'erupció va arrencar a finals de juny, va trencar la superfície cap al 19 de juliol i es va apagar el 12 d'agost. En el seu millor moment el con feia uns seixanta-tres metres d'alçada i una mica menys de cinc quilòmetres de contorn. Estava fet de cendra, de lapil·li —els grans de pedra volcànica de la mida d'un pèsol— i de blocs d'escòria: material solt, sense ni una colada de lava que el subjectés per fora. Qui desembarcava s'enfonsava fins al turmell.

Els que van arribar a temps hi van plantar banderes. El 2 d'agost va desembarcar Humphrey Fleming Senhouse, oficial de la Marina britànica, va clavar la Union Jack i la va batejar Graham Island, per Sir James Graham, primer lord de l'Almirallat. Ferran II de Borbó, rei de les Dues Sicílies, que tenia l'illa nova a la vista de la seva pròpia costa, hi va enviar un vaixell i li va posar Ferdinandea, amb el seu nom. A finals de setembre hi va arribar el geòleg francès Constant Prévost amb un pintor i una llibreta de camp, i la va anomenar Île Julia, perquè havia nascut al juliol.

La baralla tenia comptes al darrere. Una illa al mig del canal de Sicília, a la ruta de Malta, servia de fondejador, de far i de duana, i qui la tingués cobrava. Els juristes de Nàpols i de Londres es van posar a redactar memòries sobre qui hi havia arribat abans.

Mentre les redactaven, els temporals de tardor tallaven el con per la base. A finals d'octubre les onades ja trencaven per damunt del cim; al novembre l'illa era un banc de sorra negra arran d'aigua; al desembre de 1831 no quedava res sobre la superfície. Els vaixells que la van anar a buscar el gener de 1832 hi van passar per damunt sense veure-la.

El que va quedar va ser un problema jurídic que encara s'estudia —què passa quan apareix territori nou en alta mar i diversos estats el reclamen alhora— i tres topònims per al mateix baix, que els mariners resolen a la siciliana: Ferdinandea.

El volcà continua allà, enfonsat. El cim és avui a uns sis metres sota la superfície. Un pesquer hi passa per damunt sense assabentar-se'n. Sis metres és el que li falta per tornar a ser illa. L'any 2000, quan s'hi va registrar una altra vegada activitat sísmica, un equip de bussejadors sicilians va baixar fins a aquell cim i hi va cargolar una placa de marbre amb una frase escrita per a una illa que no existeix: «Aquest tros de terra, que va ser Ferdinandea, va pertànyer i pertanyerà sempre al poble sicilià». Quan hi van tornar a baixar, la van trobar partida en trossos.